+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Feina, feina, feina

Jo ja no sé on sóc. Som dimecres, però com que al país del costat és festa nacional i nosaltres de rebot també fem festa, em penso que som diumenge. A més, avui ha estat un dia estrany, no he sortit de casa (i això que era festa...). 

M'he llevat tard, he mandrejat i sense tenir temps d'adonar-me'n, ja era hora de dinar. A la tarda, m'ha tocat posar-me a fer toooots els deures, perquè demà me'n vaig d'excursió, torno el divendres i dissabte torno a marxar. I com que el batxillerat no és una broma com l'ESO, ens donen feina per un tubo, i per tant, no puc esperar fer-ho tot el diumenge a la tarda quan torni d'excursió, perquè sé que moriria. 

A més, amb el batxillerat tinc la sensació que per més que faig deures, mai s'acaben. És, fins i tot, desesperant veure que per molt que facis la feina (amb antelació i tot!), sempre n'hi ha més.

Quan veig el plan de les setmanes que vénen, m'agafa un no sé què que què sé jo... treballs, exposicions, exàmens, intercanvi a Chesterfield... i a més, les extraescolars!

Però com que últimament no sé què em passa que estic asquerosament positiva, després de rebufar una mica, fer un parell de males cares, fer una o dues voltes inútils per la casa i renegar el just i necessari tot mirant-me l'agenda atapeïda, he decidit que  capficar-me pel que ha de venir no val la pena, així que anirem fent cada cosa al seu temps i sense pressa.

Au, fora els mals rotllos i els neguits estúpids!

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Tendre

Avui em toca parlar de tu. 
Perquè no t'he escrit mai res, encara, i perquè avui tornant a casa ens he recordat.

Ets un record tendre. 
Amb tu em sentia a gust, estava tranquil·la. Amb tu tot era fàcil, parlar, riure, fer-te petons. Ets el record d'uns dies despreocupats, d'un ambient acollidor, d'una gent especial, d'un món particular.

Eres tan sincer, tan dolç, que pensava, i segueixo pensant, que no et mereixia. 
Perquè jo no t'estimava tant com tu a mi. I em fa mal, i no n'estic orgullosa, perquè penso que tu més que cap altre persona en el món et mereixes que t'estimin. Que t'estimin com estimes tu, donant-ho tot sense pors ni recances. Això em fascinava. T'envejo aquesta capacitat d'estimar sense dubtar-ho ni un segon.

M'agradava estar amb tu, perquè m'agradava com era jo mateixa quan et tenia a prop. 
Amb tu em tornava despreocupada, senzilla, sincera. Eres capaç de fer-me oblidar les meves pròpies pors, la meva timidesa, tots els meus dubtes sobre mi mateixa. Si et tenia a prop, si tu em miraves, em sentia tan estimada que em veia capaç d'efrontar-me al món sencer i sortir-ne victoriosa.

M'encantava adormir-me entre els teus braços, amb la seguretat de que al llevar-me al matí encara hi series. Tenir un rampell de trapelleria al mig del passadís, i sentir-me prou agosarada per portar-te a l'habitació. Buscar-te pel menjador, topar amb els teus ulls enamorats i rebre un somriure que em desmuntava murs i muralles.

Saps? Aquells dies, em semblen tan llunyans, que a vegades em pregunto si no en faig un gra massa. Vuit dies passen com un sospir. Però la marca que deixen és real. I la felicitat despreocupada d'aquells dies encara m'escalfa el cor quan m'estristeixo. I tot el que tu em vas dir, el que em vas ensenyar, em segueix acompanyant.

Eres sincer, eres tendre, eres divertit, eres excessivament ensucrat, eres peculiar, eres dolç, eres sorprenent. Eres únic.

T'enyor i t'estim. T'enyor perquè amb tu era tot senzill. T'estim perquè el que tu em vas donar no ho ha fet ningú més.

Em vas dir que jo per tu havia estat un regal... no t'equivoquis, Martí. El regal vas ser tu.