Tendre

Avui em toca parlar de tu. 

Perquè no t'he escrit mai res, encara, i perquè avui tornant a casa ens he recordat.

Ets un record tendre. 

Amb tu em sentia a gust, estava tranquil·la. Amb tu tot era fàcil, parlar, riure, fer-te petons. Ets el record d'uns dies despreocupats, d'un ambient acollidor, d'una gent especial, d'un món particular.

Eres tan sincer, tan dolç, que pensava, i segueixo pensant, que no et mereixia. 

Perquè jo no t'estimava tant com tu a mi. I em fa mal, i no n'estic orgullosa, perquè penso que tu més que cap altre persona en el món et mereixes que t'estimin. Que t'estimin com estimes tu, donant-ho tot sense pors ni recances. Això em fascinava. T'envejo aquesta capacitat d'estimar sense dubtar-ho ni un segon.

M'agradava estar amb tu, perquè m'agradava com era jo mateixa quan et tenia a prop. 

Amb tu em tornava despreocupada, senzilla, sincera. Eres capaç de fer-me oblidar les meves pròpies pors, la meva timidesa, tots els meus dubtes sobre mi mateixa. Si et tenia a prop, si tu em miraves, em sentia tan estimada que em veia capaç d'efrontar-me al món sencer i sortir-ne victoriosa.

M'encantava adormir-me entre els teus braços, amb la seguretat de que al llevar-me al matí encara hi series. Tenir un rampell de trapelleria al mig del passadís, i sentir-me prou agosarada per portar-te a l'habitació. Buscar-te pel menjador, topar amb els teus ulls enamorats i rebre un somriure que em desmuntava murs i muralles.

Saps? Aquells dies, em semblen tan llunyans, que a vegades em pregunto si no en faig un gra massa. Vuit dies passen com un sospir. Però la marca que deixen és real. I la felicitat despreocupada d'aquells dies encara m'escalfa el cor quan m'estristeixo. I tot el que tu em vas dir, el que em vas ensenyar, em segueix acompanyant.

Eres sincer, eres tendre, eres divertit, eres excessivament ensucrat, eres peculiar, eres dolç, eres sorprenent. Eres únic.

T'enyor i t'estim. T'enyor perquè amb tu era tot senzill. T'estim perquè el que tu em vas donar no ho ha fet ningú més.

Em vas dir que jo per tu havia estat un regal... no t'equivoquis, Martí. El regal vas ser tu.

Un dia

Un dia assolellat.
Un matí de platja.
Un "ho sento".
Una abraça gairebé eterna al mig del carrer.
Un trajecte amb Casas cap a Barcelona als seients del final del bus.
Una pizza.
Un grapat de rialles, d'anècdotes i de distraccions.
Un tren direcció Mataró passant arran de mar.
Una amiga. De les de veritat.
Una ciutat estimada.
Una película.
Una germana.
Un cotxe amb la radio sonant ben alt.

I els problemes ja se'n poden anar a fer punyetes, que la vida és massa curta com per gastar-la en coses tristes!

Tinc ganes de que arribin el bon temps i les vacances!

Porto dues setmanes repetint aquesta frase a tort i a dret. I és que amb el mal temps que ha fet aquests últims dies, a excepció d'un parell de dies assolellats, les ganes d'estiu no han fet més que augmentar. Per mi l'hivern, un cop passades les vacances de Nadal, ja dura massa. La primavera hauria de començar el 8 de gener!

Enyoro els dies llargs, els matins calurosos i mandrosos, les tardes calmades i reposades, les nits màgiques i vibrants. Necessito els dies lliures d'obligacions per fer tot el que em moro de ganes de fer. Tinc pendents un grapat d'excursions, de dies de sol per la costa catalana, de festes majors, de tardes envoltada de pintures, de matins a la platja amb els amics, de rialles, de nits estrellades i càlides, de concerts emocionants, de sortides amb bicicleta, de fotografies parisenques, d'estones amb aquells que estimo deixant que passin les hores lentes i caluroses del Juliol.

L'hivern em cansa, m'avorreix. Odio els dies foscos, que comencen a les 10 del matí i acaben a les 5 de la tarda. I les nits d'hivern no són ni la meitat d'emocionants que les d'estiu, i en canvi són més llargues. L'estiu és vida, i només pensar en totes les promeses que hi veig escrites, em vibra cada cèl·lula d'emoció. I com que sóc una impacient, m'emmurrio cada cop que miro per la finestra i veig uns núvols foscos i profunds en comptes d'un sol espatarrant i el cel blau.

De moment, intento recrear una mica la improvisació pròpia dels dies de vacances, en què no hi han horaris ni obligacions. I encara que la Setmana Blanca només és una setmana de festa, i que tinc l'agenda ben plena de feines de l'institut per la setmana que ve, aquesta tarda m'he permès treure les acuarel·les i posar-me a dibuixar el primer que se m'acudís. 

I aquí dalt teniu el resultat. No és excepcional, m'ho miro i li veig deu mil defectes. Però fa anys que no agafava les acuarel·les, i ho he notat a l'hora de pintar. A part de que, quan jo pintava, no utilitzava l'ordinador ni penjava aquestes coses per internet, així que no en tinc ni idea de com editar el que escanejo perquè quedi bé. Crec que hauré de buscar algun tutorial... I és que em fa ràbia que els colors hagin quedat tant diferents dels originals!

Però per alguna cosa es comença... i si em posés massa exigent, sé que mai ensenyaria res a ningú. Així que aquí deixo aquest petit dibuix estiuenc fet una tarda d'hivern.