+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dissabte, 31 de desembre de 2011

Fem que sigui memorable, fem que sigui una gran nit!

I avui s'acaba un any, i en comença un altre. Però jo passo de reflexionar sobre aquest any, i de fer propòsits pel que ve. Ja he reflexionat prou sobre la meva vida qualsevol vespre tristot del 2011, i tinc molts matins radiants del 2012 per proposar-me milers de coses.
Avui, l'únic que desitjo és que sigui una nit única. Que recordi sempre aquest cap d'any, amb un somriure enorme a la cara. Penso ballar fins la matinada, avui toca menjar-nos la nit!

Bon any nou a tothom!

divendres, 30 de desembre de 2011

Cançó d'avui

Si una cosa bona té la meva interminable llista de cançons del Grooveshark, és que sempre acaba sortint, en el millor moment i quan més em pot marcar, algun tresor que tenia oblidat, com aquesta cançó.


Que tingueu una bona sortida i entrada d'any!



PD: El vídeo no té imatge... ho sé. No n'he trobat cap altre que en tingués!

dilluns, 26 de desembre de 2011

St Esteve

Despertar-se amb aquesta cançó i olor a canalons no té preu. 

 

Una mica tard, però... bones festes!

diumenge, 11 de desembre de 2011

Stand up!

Els dies en que estic emmuriada amb mi mateixa, els dies moixos, els dies que no tinc forces per aixecar-me i fer res... demano ajuda a aquesta senyoreta, que té positivisme a les venes per donar i per vendre.


I després d'aquest pont tan llarg... demà tornem a la rutina!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Feina, feina, feina

Jo ja no sé on sóc. Som dimecres, però com que al país del costat és festa nacional i nosaltres de rebot també fem festa, em penso que som diumenge. A més, avui ha estat un dia estrany, no he sortit de casa (i això que era festa...). 

M'he llevat tard, he mandrejat i sense tenir temps d'adonar-me'n, ja era hora de dinar. A la tarda, m'ha tocat posar-me a fer toooots els deures, perquè demà me'n vaig d'excursió, torno el divendres i dissabte torno a marxar. I com que el batxillerat no és una broma com l'ESO, ens donen feina per un tubo, i per tant, no puc esperar fer-ho tot el diumenge a la tarda quan torni d'excursió, perquè sé que moriria. 

A més, amb el batxillerat tinc la sensació que per més que faig deures, mai s'acaben. És, fins i tot, desesperant veure que per molt que facis la feina (amb antelació i tot!), sempre n'hi ha més.

Quan veig el plan de les setmanes que vénen, m'agafa un no sé què que què sé jo... treballs, exposicions, exàmens, intercanvi a Chesterfield... i a més, les extraescolars!

Però com que últimament no sé què em passa que estic asquerosament positiva, després de rebufar una mica, fer un parell de males cares, fer una o dues voltes inútils per la casa i renegar el just i necessari tot mirant-me l'agenda atapeïda, he decidit que  capficar-me pel que ha de venir no val la pena, així que anirem fent cada cosa al seu temps i sense pressa.

Au, fora els mals rotllos i els neguits estúpids!

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Tendre

Avui em toca parlar de tu. 
Perquè no t'he escrit mai res, encara, i perquè avui tornant a casa ens he recordat.

Ets un record tendre. 
Amb tu em sentia a gust, estava tranquil·la. Amb tu tot era fàcil, parlar, riure, fer-te petons. Ets el record d'uns dies despreocupats, d'un ambient acollidor, d'una gent especial, d'un món particular.

Eres tan sincer, tan dolç, que pensava, i segueixo pensant, que no et mereixia. 
Perquè jo no t'estimava tant com tu a mi. I em fa mal, i no n'estic orgullosa, perquè penso que tu més que cap altre persona en el món et mereixes que t'estimin. Que t'estimin com estimes tu, donant-ho tot sense pors ni recances. Això em fascinava. T'envejo aquesta capacitat d'estimar sense dubtar-ho ni un segon.

M'agradava estar amb tu, perquè m'agradava com era jo mateixa quan et tenia a prop. 
Amb tu em tornava despreocupada, senzilla, sincera. Eres capaç de fer-me oblidar les meves pròpies pors, la meva timidesa, tots els meus dubtes sobre mi mateixa. Si et tenia a prop, si tu em miraves, em sentia tan estimada que em veia capaç d'efrontar-me al món sencer i sortir-ne victoriosa.

M'encantava adormir-me entre els teus braços, amb la seguretat de que al llevar-me al matí encara hi series. Tenir un rampell de trapelleria al mig del passadís, i sentir-me prou agosarada per portar-te a l'habitació. Buscar-te pel menjador, topar amb els teus ulls enamorats i rebre un somriure que em desmuntava murs i muralles.

Saps? Aquells dies, em semblen tan llunyans, que a vegades em pregunto si no en faig un gra massa. Vuit dies passen com un sospir. Però la marca que deixen és real. I la felicitat despreocupada d'aquells dies encara m'escalfa el cor quan m'estristeixo. I tot el que tu em vas dir, el que em vas ensenyar, em segueix acompanyant.

Eres sincer, eres tendre, eres divertit, eres excessivament ensucrat, eres peculiar, eres dolç, eres sorprenent. Eres únic.

T'enyor i t'estim. T'enyor perquè amb tu era tot senzill. T'estim perquè el que tu em vas donar no ho ha fet ningú més.

Em vas dir que jo per tu havia estat un regal... no t'equivoquis, Martí. El regal vas ser tu.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Cançons d'avui




Mira maco, la propera vegada que et vingui de gust tornar boig a algú, a mi deixa'm en pau, que jo mai he portat massa bé això d'enamorar-me.

++++

Sí, és una entrada rara, però és que aquestes tres cançons, avui, em toquen la fibra. Volia posar-ho a alguna banda, però no he pensat mai que el Facebook sigui el lloc idoni per cosetes així de personals (i és que per mi, aquestes tres cançons juntes signifiquen moltes coses i porten un missatge massa íntim). Suposo que entre les tres cançons i la frase es pot entendre fàcilment com estic. Crec que mai havia trobat una manera tan... musical de descriure-ho. 

Avui ha estat el segon dia d'institut. Sis hores de classe seguides, amb només mitja hora de descans al mig. Jo no aguantaré tot el curs així, ho veig.

Però tot i l'institut, tot i la pressió, tot i els maldecaps amorosos, tot i les complicacions... no puc evitar pensar que sóc feliç i sentir-me afortunada. No em pregunteu perquè, que tinc més raons per no ser-ho que al contrari. Però jo estic bé. Sóc així d'incongruent. 

diumenge, 17 de juliol de 2011

Un dia

Un dia assolellat.
Un matí de platja.
Un "ho sento".
Una abraça gairebé eterna al mig del carrer.
Un trajecte amb Casas cap a Barcelona als seients del final del bus.
Una pizza.
Un grapat de rialles, d'anècdotes i de distraccions.
Un tren direcció Mataró passant arran de mar.
Una amiga. De les de veritat.
Una ciutat estimada.
Una película.
Una germana.
Un cotxe amb la radio sonant ben alt.

I els problemes ja se'n poden anar a fer punyetes, que la vida és massa curta com per gastar-la en coses tristes!

dijous, 14 de juliol de 2011

I need

Necesito que alguien me pregunte si estoy bien, para poder responder que no y romper a llorar. Necesito que alguien me pregunte como me va para poder responder "mal". Necesito que alguien se pare un momento a escucharme.

Necesito una mano que acaricie mi mejilla, un hombro donde llorar, un abrazo sincero, un beso en la frente. 

Necesito alguien que me escuche las horas que haga falta, que sienta mi pena y mi dolor. Alguien que me entienda, que me comprenda... y que me ayude. Alguien que me indique la salida de este laberinto. Alguien que me aconseje y me de ánimos para seguir adelante.

Alguien delante de quien sea capaz de mostrarme tal cual... sin todas esas capas ni sin intentar parecer fuerte. Quiero poder decir que estoy perdida, que me siento sola, que estoy hecha un lío, que hay palabras que todavía me duelen, que hay estupideces que me importan demasiado y que hay penas que no consigo olvidar.
Quiero llorar. Llorar y sacar todo lo que me escuece de dentro. Quiero contarlo todo, alejarme de este silencio que me rodea. 

Quiero repetir la misma frase, la misma historia, el mismo nombre... una y otra vez, hasta que se gasten y ya no puedan existir.

Quiero que ese alguien que me escuche me coja la mano, me la apriete con fuerza, me mire con infinita ternura, y me prometa que estaré bien. 

Porque aunque sean solo un par de palabras, no necesito más que eso. 

dijous, 7 de juliol de 2011

Un llibre i una llimona


He tornat a casa amb un llibre amb la coberta estripada i una llimona de mida descomunal. I amb la certesa de que tinc la millor iaia del món.

Perquè la meva iaia és una d'aquelles súper iaies que, quan ets petit i et trobes malament, et vénen a buscar a l'escola corrents i són allà cinc minuts després que les hagin avisat, tot i la ciàtica i el mal als genolls. 

La meva iaia és una iaia autèntica. 

De les que fan el paper de mare quan la de veritat treballa, de les que sempre porten a la bossa els teus caramels preferits, de les que cuinen molt i t'omplen el plat una vegada i una altra. De les que t'ensenyen a fer ganxet i tenen una capsa plena fins al capdamunt de llapis de colors perquè puguis pintar quan vas a casa seva. 

La meva iaia té una mascota, una tortuga que espantava a la meitat dels cosins, i encantava a la resta; un jardí ple de flors i plantes on de petits ens jugavem a perdre; un terrat on passavem les tardes; una casa desordenada, amb moltes habitacions plenes de petits tresors per descobrir; un arbre inmens on de petits ens enfilavem branques amunt, fins sentir-nos els reis del món, envoltats de fulles de magnòlia i flors blanques.

La meva iaia és molt guapa, i cap de les seves múltiples arrugues aconsegueix que m'ho deixi de semblar. La meva iaia té mal d'esquena, mal a les cames, té picors, mals de cap, s'està quedant sorda... Però ella surt cada dia al carrer i fa mil coses, perquè no sap estar-se quieta.

La meva iaia és d'aquelles que t'expliquen tota la seva vida deu mil vegades, però ho fa tant bé, que mai et canses d'escoltar anècdotes que et saps de memòria. 

La meva iaia sempre em critica que no porti arracades, o que no vagi més femenina. La meva iaia sempre em diu que faci els deures, i no es queda tranquila si no li dic que estic estudiant. A la meva iaia, un 9 li sembla poca nota. 

La meva iaia sempre troba alguna cosa sobre la que queixar-se en cada obra de teatre, espectacles de dansa o concert que m'ha vingut a veure. La meva iaia va esperitada pel món, i ens fa anar a tots de cap. La meva iaia no em deixa ajudar-la quan veig que s'ha d'esforçar massa. La meva iaia, sempre que ve a casa, vol que li toqui alguna peça amb el piano.

La meva iaia és tossuda com una mula, i pesada com cap altre. La meva iaia truca dues vegades seguides, perquè sempre s'oblida d'alguna cosa. La meva iaia sempre m'acaba fent xerrades d'una hora de qualsevol cosa, sembla que amb ella, les paraules facin córrer el temps més ràpid. 

La meva iaia sempre troba alguna cosa per criticar, algun rumor per xafardejar. La meva iaia es sap la vida de mig Mataró... i cada dia descobreix alguna cosa nova sobre la vida de la meitat que li falta. 

La meva iaia parla de la mort com qui parla del temps, perquè fa tants anys que és viva, que ha vist masses vegades com al seu voltant la gent marxava. La meva iaia és un testimoni de la Guerra Civil Espanyola, i de la dictadura de Franco. La meva iaia va tenir un pare campaner, i un padrí que ara és beat.

La meva iaia va tenir sis fills.

La meva iaia sempre truca a l'hora de sopar. És igual si sopem a les vuit del vespre, a les deu de la nit, o a les tres de la matinada. Quan ens asseiem a taula, sona el telèfon.

La meva iaia s'asseu al banc de la plaça a descansar perquè es cansa abans d'arribar a la fruiteria de la cantonada, i me la trobo els migdies tornant de l'institut. La meva iaia és la que em deixa la seva còpia de les claus de casa quan jo m'oblido les meves i a casa no hi ha ningú. 

La meva iaia és la que m'ha cuidat quan he estat malalta, estirada al seu sofà, tapada amb una manta i el termòmetre de vidre a la boca. La meva iaia és la que m'ha cantat cançons perquè m'adormís les nits en què estava inquieta. La meva iaia és la que m'ha explicat històries per distreure'm i així fer-me menjar el que no m'agradava. La meva iaia és la que m'ha portat a veure els Pastorets cada Nadal de la meva infància. La meva iaia és la que m'ha donat Sugus d'amagat dels pares cada cop que ens trobavem.

La meva iaia és la que m'ha ensenyat totes les cançons tradicionals, populars i folkclòriques que sé.

La meva iaia és tot un personatge, i jo quan la miro em sento orgullosa d'ella. És tradicional, és pesada, és tossuda, és un corcó, és inquieta... però és carinyosa, és humil, és sincera, és generosa, és treballadora, és la meva iaia. 

La meva iaia és tan genial, que es mereix que baixi tot un carrer corrent només per abraçar-la. La meva iaia és tan fantàstica, que mai he estat capaç d'enfadar-me amb ella quan diu coses que no toquen. 

A la meva iaia se li ilumina la cara quan em veu aparèixer a casa seva sense avisar. Perquè la meva iaia viu sola, des de ja fa masses anys. 

I a mi se m'eixampla el somriure quan me la trobo pel carrer, o quan l'aconsegueixo convèncer perquè vingui a dinar el diumenge a casa. Perquè la meva iaia és una xerrameca que mai para quieta i ens torna bojos a tots... però tot i així, a mi m'encanta.

La meva iaia és única. I no la canviaria per cap altra!



dimecres, 2 de març de 2011

Tinc ganes de que arribin el bon temps i les vacances!


Porto dues setmanes repetint aquesta frase a tort i a dret. I és que amb el mal temps que ha fet aquests últims dies, a excepció d'un parell de dies assolellats, les ganes d'estiu no han fet més que augmentar. Per mi l'hivern, un cop passades les vacances de Nadal, ja dura massa. La primavera hauria de començar el 8 de gener!

Enyoro els dies llargs, els matins calurosos i mandrosos, les tardes calmades i reposades, les nits màgiques i vibrants. Necessito els dies lliures d'obligacions per fer tot el que em moro de ganes de fer. Tinc pendents un grapat d'excursions, de dies de sol per la costa catalana, de festes majors, de tardes envoltada de pintures, de matins a la platja amb els amics, de rialles, de nits estrellades i càlides, de concerts emocionants, de sortides amb bicicleta, de fotografies parisenques, d'estones amb aquells que estimo deixant que passin les hores lentes i caluroses del Juliol.

L'hivern em cansa, m'avorreix. Odio els dies foscos, que comencen a les 10 del matí i acaben a les 5 de la tarda. I les nits d'hivern no són ni la meitat d'emocionants que les d'estiu, i en canvi són més llargues. L'estiu és vida, i només pensar en totes les promeses que hi veig escrites, em vibra cada cèl·lula d'emoció. I com que sóc una impacient, m'emmurrio cada cop que miro per la finestra i veig uns núvols foscos i profunds en comptes d'un sol espatarrant i el cel blau.

De moment, intento recrear una mica la improvisació pròpia dels dies de vacances, en què no hi han horaris ni obligacions. I encara que la Setmana Blanca només és una setmana de festa, i que tinc l'agenda ben plena de feines de l'institut per la setmana que ve, aquesta tarda m'he permès treure les acuarel·les i posar-me a dibuixar el primer que se m'acudís. 

I aquí dalt teniu el resultat. No és excepcional, m'ho miro i li veig deu mil defectes. Però fa anys que no agafava les acuarel·les, i ho he notat a l'hora de pintar. A part de que, quan jo pintava, no utilitzava l'ordinador ni penjava aquestes coses per internet, així que no en tinc ni idea de com editar el que escanejo perquè quedi bé. Crec que hauré de buscar algun tutorial... I és que em fa ràbia que els colors hagin quedat tant diferents dels originals!

Però per alguna cosa es comença... i si em posés massa exigent, sé que mai ensenyaria res a ningú. Així que aquí deixo aquest petit dibuix estiuenc fet una tarda d'hivern.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Correu, bústies, records i clubs televisius

Avui, al tornar de l'institut, he agafat el correu de la bústia de fora, per repartir-lo entre les bústies dels veïns. Hi havia un grapat de cartes del Club Super 3 per als meus veïns més jovenets, doncs sembla que és temporada de que els Súpers rebin notícies. I no he pogut evitar sentir una punxadeta al cor al recordar que jo vaig també vaig ser Súper, que també rebia cartes de tant en tant, que també em felicitaven pel meu aniversari, que també tenia un carnet. 

Amb una mica de pena, he pensat que és el que toca quan et fas gran, deixar les coses de nens per ells. Però es clar... de vegades, la nostalgia et torna una mica egoísta, i penses que tu també vols una carta acolorida amb el teu nom al destinatari, que no importa l'edat que tinguis, i que només et quedin dos anys per ser major d'edat. Tu vols tornar a cridar que ets Súper, a mirar la tele totes les tardes i sentir que tu ets part d'allò, a comprar els CDs i cantar-ne les cançons, a esperar amb emoció la Festa dels Súpers, a participar al Superquè. Perquè ja se sap: quan ets Súper, ho ets per sempre.

D'altra banda, ara he buscat al Google a veure què sortia, i m'ha entristit una mica veure que amb prous feines hi surten coses relacionades amb l'antic Club Super 3. Sí, sí, el d'en Tomàtic, en Petrix i la Ruinosa, i tota la resta. El que tenia encant de veritat, i que per molt que ho intentin, mai podran superar. 

Potser, els que hagin crescut amb el nou Club Super 3, d'aquí uns anys, quan tot hagi tornat a canviar, pensaran el mateix del seu Club Super 3, que és el millor. I és que crec que, si ens agrada tant, no és perquè el programa fós bo o dolent, sino perquè és un record important de la nostra infància, d'uns temps que recordem que eren més feliços.
Prefereixo el logotip antic que no pas el nou, naturalment xP
Podria dir moltíssimes coses del Club Súper 3, començar a parlar de cada personatge, de les anècdotes que m'ha fet viure, dels records que en tinc. Però allargaria massa l'entrada (que últimament, sembla que no sàpiga escriure més que totxos), i, a part, hauria d'anar a estudiar piano, que aquesta tarda tinc classe.

Have a nice day!

diumenge, 6 de febrer de 2011

Bon viatge, nois.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Fitxa del personatge

1-Nom i cognoms
Marina Giné (però es fa anomenar pel nom del seu germà: Ton Giné)

2-Edat
17 anys

3-Lloc i data de naixement
3 de juliol del 1994 a St Feliu Sasserra (comarca del Bages)

4-Aspecte físic
Porta sempre un barret, en té de molts tipus, i els tria segons el seu estat d’ànim. Sense un barret al cap no se sent segura.
Vesteix sempre amb un jersei gros i vell. Té els braços i l’esquena cremats, així que sempre va amb màniga llarga i tapada.
Porta unes sabates de goma (tipu xinetes)
Porta els cabells recollits dins el barret, de manera que sembli que els té curts.

5-Caràcter
Es comporta com un nen de 10 anys.
Amable, li agrada portar-se bé amb tothom.
Té tendència a imitar l’actitud de les persones del seu voltant.
És inquieta, sempre està fent alguna manualitat.

6-Com parla
Parla de manera infantil. Acostuma a seguir força bé les converses, tot i que a vegades pot sortir amb preguntes o comentaris extranys o incoherents a l’entendre dels altres (però que per ella tenen molta lògica).

7-Llenguatge corporal
Li agrada seure al terra, i quan seu a una cadira ho fa amb posicions poc usuals.
És molt nerviosa, així que sempre mou les cames.
Sempre té alguna cosa a les mans.

8-Historial
Transtorn psicològic: està convençuda que ella és el seu germà bessó mort en un incendi, en Ton.

9-Motivacions
Va quedar orfe i va perdre el seu germà bessó en un incendi als 8 anys. En comptes d’anar a parar a un orfenat, va anar a viure a Manresa amb un vagabund també una mica trastocat, que la va cuidar i educar. Això va fer que ella creixés amb una moral i una manera de veure i entendre les coses diferent a la resta de persones.
No sap ben bé distingir entre els límits de les coses (tampoc està segura que hi hagi realment uns límits), no té consciència del rídicul o l’educació, i veu i entèn el món d’una manera que la resta no pot comprendre. Tot i això, és molt empàtica, i s’entera de les coses molt més del que la gent es pensa.
Viu al manicomi des dels 14 anys, i ha après a conviure amb la resta de boges i a evitar posar-se en problemes i passar desaparcebuda a l’equip de direcció. Sap que el que fa l’equip del centre no està bé, i que les boges no s’ho mereixen. Creu que no està boja, i que les altres tampoc. Està convençuda que algun dia la resta del món se n’adonarà i podran sortir d’allà.

++++

Bé, segueixo encara amb el tema de teatre, i de la boja dels barrets. Això d'aquí dalt és la fitxa del personatge, que l'Enric ens va encarregar que omplissim per anar-los definint. La veritat és que estic força entusiasmada amb ella, i tinc ganes de jugar amb el personatge. Encara estic dubtant si fer que realment estigui convençuda de ser el seu germà, o que en realitat sigui una mentida que ha utilitzat des de sempre per així evitar a enfrontar-se a la mort del seu germà i al dolor que això li comporta. Però bé, acabem de començar, encara tinc temps per pensar-hi i donar-hi voltes.

La veritat és que tot plegat em fa ilusió, feia molt que no tenia cap projecte definit entre mans. I, encara que això forma part d'un projecte encara més gros, tinc ganes de fer moltes coses. Ara m'ha agafat la tonteria de que vull dibuixar les boges... A veure quan em dura, i si ho aconsegueixo. Crec que seria divertit, i espero que a les meves companyes de teatre els agradi la idea de tenir els seus personatges en paper. De moment, em dedicaré a pensar com fer la Marina, que és la única que domino ara mateix. 

dilluns, 31 de gener de 2011

Fum i foc

Les flames l'envoltaven per tot. Mirés on mirés, no podia distingir res més que el daurat i vermell del foc. El fum li enterbolia els sentits, amb prous feines podia respirar, i sentia que les cames no tenien la força necessària per aixecar-la del terra i sortir corrents entre les flames. I entre aquell caos, al mig d'aquella presó de foc i fum, hi era ell, estirat al terra, amb les mans fredes i el cos inert. Els ulls que abans havien estat plens de vida i de bondat, ara no eren més que dues caniques vidrioses que l'observaven sense cap rastre de vida. Havia marxat. No s'ho podia creure. 
Sabia que les llàgrimes no eren cosa del fum. No podia ser veritat, allò no podia estar passant. Aquell que romania estès a terra, aixafat sota una gran biga de fusta, no podia ser el seu germà. Ell no la podia haver abandonat. Sense el seu bessó, se sentia buida i perduda. Junts, eren un tot, però ella sola no era res, absolutament res. Ella, sense ell, no era. No podia ser cert que ell ja no fós allà. Simplement era una cosa impensable. El cap li rodava, i sentia que per dins se li removia tot. Tenia ganes de vomitar, de xisclar, de bramar i abraçar ben fort al seu germà i tornar-lo a la vida. 
No podia haver mort. Estimava massa la vida! Era massa bondadós, massa feliç, massa honrat, massa amable. Ell no es mereixia abandonar aquell món tan aviat. Només tenia vuit anys! No podia permetre que el seu germà desaparegués així com així, ella no es podia quedar sola. Sabia, sentia dins el seu cor, que ell no l'havia abandonat. Eren bessons, no es podien separar.
A poc a poc es va apropar al cos fred del nen, i el va abraçar. Les flames afamades del foc que ja feia estona que rossegaven el seu germà van començar a pujar pels seus braços, però ella entenia aquell dolor com l'ànima del seu germà entrant dins el seu cos. Això faria, ella li donaria el seu cos perquè ell pogués seguir vivint al seu costat. Per sempre junts.
L'últim que va veure abans que el dolor i el fum la deixessin inconscient va ser una figura poderosa i imponent sortir del foc i cridar alguna cosa que ja no va aconseguir desxifrar. Després, l'únic que va quedar va ser la foscor.

++++


Doncs bé, aquí deixo un petit escrit sobre la... la... encara no he decidit el seu nom xP De moment l'anomenaré la boja dels barrets, ja que resulta que una de les seves... "característiques" és que mai va enlloc sense barret (en té moltíssims, de tot tipus i colors). Parlo del meu personatge pel taller de teatre, vaja. A partir d'aquest incendi i de la mort del seu germà, comença la seva bogeria. Tot i això, ella està més sencera del que sembla, i s'entera de les coses més del que la gent es pensa... En realitat, l'únic que li passa és que està convençuda que ella és el seu germà. Gairebé res, vaja. xD
Últimament dono forces voltes sobre el seu passat, intento conéixer-la (o conéixe'l?) millor, entendre la seva manera de pensar. Tot plegat és complicat, perquè això d'haver de posar-se a la pell d'una boja no és fàcil... però és tot un repte!

Ara que ho penso, crec que mai havia posat res relacionat amb les classes de teatre al bloc. Però em sembla que aquesta no serà l'última entrada que faré sobre el tema, perquè el taller d'aquest any, promet. I si el taller em falla, em queda la boja dels barrets, que també promet donar-me guerra per un temps.

diumenge, 16 de gener de 2011

La Costa del silencio i altres



No em pregunteu per què penjo ara aquesta cançó, que no ho sé ni jo. Simplement, avui m'he llevat, i he recordat Mago de Oz, i he començat a buscar a l'Spotify... I ha estat com tornar un any enrere, quan escoltava els vídeos al Youtube, buscant d'un en un. M'he sorprès a mi mateixa al descobrir que encara em sé alguna de les lletres! No sé quan els vaig deixar de banda, als pobres, però el cert és que ho vaig fer. Així que avui m'he dedicat a tornar-los a escoltar, amb les seves melodies enganxoses i els crits del cantant. I m'he adonat que em segueixen agradant tant com abans. Podria posar moltes cançons seves, però seria saturar l'entrada de vídeos, i tampoc es tracta d'això... Així doncs, he triat la Costa del silencio, que em sembla una cançó preciosa i plena de força. Recordo que la vaig descobrir gràcies als nois del grup, que me la van passar, i a partir d'aquí, tota la resta. Com la de Hoy toca ser feliz, que és una dosi de postivisme directa a la vena. O La rosa de los vientos, una cançó preciosa. També he redescobert La voz dormida, que vaig tocar amb la flauta a l'orquestra de l'institut, i que tant m'agradava. I bé, Somewhere over the rainbow, que és una cançó que em toca la fibra la toqui qui la toqui i sigui la versió que sigui. 

Potser sembla una entrada estúpida, però necessitava recollir aquestes cançons totes juntes a algun lloc, i per alguna cosa el bloc és meu... xD
Estic feta un garbuix. Sóc un grapat de dubtes, d'incertesa, de desitjos, de pors, d'inseguretats... Tu no te n'adones, ni t'imagines tot el que em provoques. Suposo que ni se't deu haver passat pel cap imaginar-te tot el que has canviat dins meu. Has capgirat el meu món. Tot el que jo era abans, de cop ja no té sentit. Tot el que abans m'havia omplert, ara no aconsegueix fer desaparèixer la buidor que només pots omplir tu. I mentre el meu cor em demana que no m'enganyi, que no me n'amagui, el meu orgull m'impedeix ser-te (i ser-me a mi mateixa) sincera. És un constant de reprimir tot allò que em surt de dins per no demostrar quant m'importes. Em fa por que t'espantis si et demostro tot el que sento de veritat. 

Em pensava que aquestes coses eren més senzilles, que tot sempre sortia de natural, sense haver-se de preocupar. Jo no sabia que la inseguretat sempre hi és, fins i tot quan ja no has d'amagar res. I és que no aconsegueixo desfer-me de la paret que jo mateixa he anat creant al meu voltant amb el pas dels anys. Em costa mostrar-me tal i com sóc, amb els sentiments i les emocions a flor de pell, perquè els puguis tocar i entendre'm. Em fa por que em puguis fer mal si confio en tu, sense amagar-te res del que penso i sento. Sempre m'ha fet por que em fereixin, més del que em pensava. Potser va ser per això que em vaig anar cobrint de capes dures i resistents, perquè ningú em pogués fer mal. Però com em va dir una vegada algú, aquest mur m'impedeix viure intensament. Aquest mur m'allunya de tu, tot i que jo l'únic que vull és apropar-me.

Voldria ser més forta, més valenta. Voldria tenir la valentia d'abandonar la meva bombolla, de llançar-me a la vida, de deixar sortir el que hi ha dins meu. Tenir la valentia d'explicar-te el que ara escric, de mirar-te a la cara i dir-te la veritat, sense intentar amagar res, oblidar-me de l'orgull i la inseguretat.

Jo em pensava que s'havien acabat les nits al llit donant voltes a les coses, que s'havien acabat les menjades de cap. Però sembla que m'hauré d'acostumar a viure amb elles per sempre. Cada cop que apareixes tu pel meu cap, el desig, l'orgull i la inseguretat comencen una lluita aferrissada dins meu. 

Saps? Ets un acaparador. No deixes que faci res tranquila, sense que apareguis entre els meus pensaments. És igual el que estigui fent, és igual si és important o no, és igual l'hora que sigui, és igual si estic trista o feliç. Tu simplement ets allà, dins el meu cap, defensant el teu territori. I el meu orgull em retreu que no pugui deixar de pensar en tu. I aleshores em sento culpable, per descuidar la resta de coses per tu.

A vegades... crec que m'has robat la meva llibertat. Jo sempre he estat acostumada a controlar els meus pensaments (sí, encara que a vegades volin cap a terres llunyanes rebossants de màgia amb herois d'aquells de capa i espasa i princeses amb caràcter, els controlo) i les meves accions. A fer les coses que em venien de gust, sense pensar en els altres. M'agrada passar tardes per mi i només per mi, llegir un bon llibre, dibuixar, escoltar música i cantar fins a quedar-me sense veu. M'agrada passejar pels carrers i impregnar-me de cada petit detall. M'agrada deixar volar la imaginació i fer tot allò que em vingui de gust, sense estar pendent de la resta. Però tot aquest temps que passava sola i que sabia gaudir, ara em fa mal. Em fa mal perquè et trobo a faltar a cada minut que no ets amb mi. I aleshores, l'orgull em torna a retreure que et vulgui tenir al meu costat en tot moment. (Ben mirat, potser jo també sóc una acaparadora...)

I aleshores és quan veig que, inconscienment, m'has tret la llibertat, perquè el que sento em lliga a tu com mai m'havia lligat res a ningú. I això m'espanta. Jo no sé confiar en les persones, no n'he sabut mai. Sempre m'he guardat les coses per mi, i ni tan sols aquells més propers a mi saben la meitat de tot el que tinc a dins. Sempre m'he mantingut allunyada de tot plegat. Però amb tu no puc, no em vull seguir mantenint lluny. Jo vull oblidar aquesta mania meva d'auto-protegir-me, jo vull ser capaç de confiar en tu. Vull ser capaç de no espantar-me pel que sento i pel que signifiques per mi.

Suposo que tot plegat no és tan extrany, ni tan greu. En realitat, m'ensumo que a molta gent també els deuen passar coses semblants, però és clar... a vegades, costa recordar que la resta de persones també es capfiquen i tenen inseguretats. Sovint, tan enfeinats amb els nostres propis mal de caps, oblidem que la resta també en tenen.

Crec que hauria de començar a aprendre a deixar-me portar, a gaudir de les coses, a llançar-me a la piscina. Potser és hora de que deixi de banda les meves pors i comenci a dir (i fer) el que sento de veritat.