+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dimarts, 18 de maig de 2010

Musicaula '10

Aquest cap de setmana l'he passat a Mallorca. Al primer concurs que faig amb el grup (em sembla), i espero que no hagi estat l'últim. Perquè ha estat una experiència única, i molt gratificant. A qui li importa passar o no passar? Hem guanyat molt més pel simple fet d'estar allà.
Deixo aquí un parell de fotos del concert, si en voleu veure més... aquí.

Els dos bufadors del grup. Em fa molta gràcia aquesta foto, ens va pillar als dos amb la mateixa cara. xD És el que té bufar!

M'agrada la foto, m'agrada la llum i m'agrada com queda la imatge en general. Serà de les poques que veureu que m'agradin on surti jo. =P La llum és preciosa, però el sol era una putada, perquè ens encegava.

I aquí tots saltant! Que bonic és ser jove... xD La catedral de Palma a darrere.
(Anda que no els va costar als pares aconseguir que "posesim" per una foto...)

I ja està.

++++++++++++

Si voleu més, us aguanteu. xDD
Sé que no és una entrada gaire profunda, ni treballada, ni res... Però volia posar-ho. xP
Si de cas, ja avisaré quan pengem els vídeos al myspace.

Petons!

PD: Per què no hi ha manera que es conservi la qualitat de les fotos quan les penjo al blog? T____T

dimecres, 12 de maig de 2010

I més passos!

L'últim concert, tot i que no vam poder fer més de tres cançons perquè es va posar a ploure, em va semblar que feia dos grans passos endavant. Dos passos de gegant, impressionants, forts, estables, que ningú podria enderrocar. Que haviem establit un vincle increïblement fort.
I en canvi, a l'assaig d'avui, sento que he retrocedit un d'aquests suposats passos intocables.
L'ambient ja no era tan distès com el diumenge, no hi havia tanta calma ni bon rotllo... Fallava alguna cosa a les bromes que ens hem fet.
Potser són els nervis per Mallorca. Potser.

No em penedeixo de res del que he viscut amb ells, ni me'n penso penedir. Si en el fons, avui ha anat bé. Però ha faltat la connexió que hi va haver l'altre dia.

I em fa ràbia que ens haguem callat paraules que es morien per sortir, que hi hagi hagut una lleugera tensió a l'ambient. Suposo que és per dissabte, poc a poc ens adonem que Mallorca no és un fet llunyà i encara irreal, sinó que està a la cantonada.

Suposo que sóc massa impacient i pretenc avançar massa depressa, sense retrocedir ni un sol pas. Sempre he estat impacient.


++++++++++++

PD: A què ve tot això dels passos? Aquí ho teniu.
Petons!

Cant

Més que un concert. Més que tenir al teu davant centenars de fans saltant i cantant amb tu com si els anés la vida. Més que l'escalfor dels focus. Més que el ritme de la música que et porta. Més que l'emoció del moment. Més que l'adrenalina, més que la passió, més que l'eufòria.

M'agrada cantar.
M'apassiona.
No puc imaginar-me la meva vida si la meva veu no canta.

No és que sigui la meva vida, no és que tot giri al voltant del cant. És, simplement, que és una part tan arrelada a mi i al meu dia a dia, que és imprescindible. Necessito cantar.

Sempre he cantat a la dutxa (com tothom, suposo xD), rentant els plats, parant la taula, cuinant (la cuina sembla ser un dels millors escenaris, no? xD), posant la rentadora, estenent-la, pentinant-me, assecant-me els cabells, vestint-me, cada cop que passo pel passadís, pujant per l'ascensor... Vaja, que sempre que sóc a casa, canto. Sempre he cantat i n'he gaudit, en la meva cómoda intimitat, o prop de la familia. Com a molt havia cantat a l'hora de música a l'escola.
Després vaig entrar a la Coral (no és el seu nom, però per mi sempre serà la Coral) i al cap d'un parell d'anys vaig fer de bulto a una òpera. Amb la Coral he passat moments increïbles, i hem fet coses molt maques... però res amb el que va venir després.

Ara fa un any, un grapat de nois esbojarrats, fanàtics de la música i amb les idees esvalotades em van ensenyar el significat de compartir la música. Ja no enmig d'una grapat de noies com jo, totes cantant el mateix com si fossim robots. Sinó parlant entre nosaltres, compartint, establint un vincle únic.
I van arribar els concerts i la seva màgia. La fantasia que vius quan ets dalt l'escenari.

Vaig pensar que els concerts són possiblement la màxima expressió del cant a la que arribaria mai. L'últim esglaó d'una llarga escala. No sé com explicar-ho... pensava que un concert era el que més et podia realitzar pel que fa el cant. El que més m'ompliria.

Però ha resultat no ser així.

Avui, rentant els plats, he recordat les poques vegades que he cantat davant d'una persona. No em refereixo a un concert, un recital, cantar davant d'un grup una cosa que t'has preparat, fer el burro amb les amigues o cantar un tros per ensenyar quina canço és.
Em refereixo a mirar a algú als ulls i cantar per ell. Només per ell.

Regalar la teva veu. Sense recarregar res, sense buscar un moment únic, sense voler res magnífic. Simplement, cantar-li a aquesta persona. Perquè ella et vol sentir, i tu vols donar-li la teva veu.
Notar com els seus ulls et travessen l'ànima a cavall de les notes, com el seu cos s'estremeix amb la teva veu. Veure la fascinació i la gratitud sincera d'aquell que rep un regal valuós.
Cantar a aquella persona sense preparació, regalar-te en la senzillesa d'una moment quotidià, natural. El lligam que crees entre aquella persona i tu. Tot desapareix. Només queden els seus ulls, que ja només miren els teus. Tu i l'altre. I la teva veu.
El món desapareix, el sol s'apaga, el mar s'asseca, la terra es trenca. Però tu encara tens els paradís al cor, alimentat per la mirada íntima, sincera i tendre del que t'escolta. T'escolta en silenci, per no perdre cap nota. Un silenci tendre i afectuós. Un silenci que t'uneix a l'altre. Com mai.

No oblidaré els ulls verds meravellats de la Rita clavats en mi, ni la fascinació sincera d'en Marc, seguida d'aquella frase: "Cantes molt bé! No ho sabia". Una frase sense enveja amagada, sense intent de quedar bé, una frase no premeditada. Una frase que li va sortir del cor. Una frase sincera.

Com tot ell. En Marc sempre ha estat sincer. Mai s'ha prohibit a ell mateix acostar-se a parlar-me, mai s'ha guardat cap frase per ell. Sempre m'ha tractat amb una sinceritat sorprenent. Una confiança que jo no coneixia. I menys en un noi.
Jo aleshores era estúpida, rídicula, indecisa... Ell era impulsiu, sincer, segur, orgullós. Potser perquè aleshores encara era un nen, que no coneix la vergonya dels adolescents, i jo ja entrava al món complicat i tímid de la pre-adolescència. Però em fascinava la seva sinceritat i comoditat per parlar amb mi.
Encara ara em fascina.

Vull que aquest estiu vingui a Can Nogueres. Potser ha canviat, potser, ara que ell també coneix la timidesa pròpia de l'edat, li costa més tractar-me igual que abans. Però ara sóc jo la que vull tractar-lo amb confiança, demostrar-li que ens fem grans i ens arriba la vergonya, però que tenim moltes coses a dir-nos i no ens les hem d'amagar.

Demostrar-li com valoro la seva sinceritat. Aquest cop, cantar-li una cançó sencera. Només a ell. Mirar-lo als ulls i perdre'm-hi. Que ell es perdi ens els meus, embolcallat amb la meva veu.

Començar una amistat sincera.

dissabte, 1 de maig de 2010

Grip

S’està repenjada a la finestra. A fora, al carrer, la llum del sol de mig matí es filtra per les fulles dels arbres, creant misteriosos dibuixos a la carretera. Passa un cotxe pel carrer tranquil, un gat s’amaga sota els contenidors. Ella s’abriga una mica més amb la manta, té fred. La veïna del davant surt per recollir el diari, porta el batí i sabatilles peludes roses. A la Nic li agafen ganes de riure. Com pot anar una dona de la seva edat amb aquelles pintes? Però una punxada al cap la fa desistir de la idea de deixar anar una riallada. Amb silenci observa l’habitació, els seus ulls es passegen per les parets taronges plenes de fotos i pósters, per l’escriptori ple de fulls i dibuixos, per la roba del terra, per la mini-cadena. Té ganes d’escoltar música, però si ho fa augmentarà el mal de cap. Torna a mirar al carrer, quin bon dia que fa! Però si surt a fora empitjorarà...

De cop se sent tan dèbil... No es veu capaç de res, s’enfonsa al llit i comença a plorar.

- Veronica, t’han vingut a veure – el seu pare treu el cap per la porta. Ella, mig adormida, s’incorpora i s’asseu al llit.

Per la porta entra la Martha, pura energia.

- Nic! Com estàs? Millor? A l’escola se’t troba a faltar! Cada dia sento que em falta alguna cosa quan vaig cap a l’insti – s’asseu al llit i li fa un petó a la galta a la seva amiga. A l’orella li susurra – A que no saps qui ha vingut? – i amb un somriure s’aixeca per observar els dibuixos de damunt l’escriptori.

- Bona tarda noia malalta! – i la Nic sent com el cor se li dispara, el bon dia de fora esclata dins la seva habitació, l’aire fresc de la tarda la remou per dins i sent el vermell de les amapoles del seu jardí escampar-se per la seva cara – Com va aquesta grip? – grip? Quina grip? La Nic ja no s’enrecorda de cap malaltia, ara es veu capaç de donar deu voltes a l’illa de cases i seguir sencera.

Des de quan és així? Porta tot el dia amb ganes de morir-se, farta del nas tapat, el malestar a la panxa i el mal de cap. I ara que ell és aquí, la vida sembla tan meravellosa...

La Nica se sent estúpida. Porten tota la vida junts, i ara, catorze anys més tard, s’adona que n’està penjada. I se sent ridícula quan està davant seu, però no vol pas que marxi. De cop i volta s’adona que va amb pijama i que no s’ha pentinat. Maleït sigui!

- Un moment, vaig al lavabo... – s’intenta aixecar, però està massa afeblida per la febre.

- Tranquil·la Nic, amb nosaltres no has de quedar bé. A mi no em fa res veure’t en pijama! Així després em podré riure de tu! – i li dóna un copet al front. Els tres amics riuen.

- Ei, parelleta! – la Martha es gira cap a ells – Per què no sortim a berenar? Tinc gana! – i es disposa a agafar la seva bossa.

- Però jo no sé si puc sortir... – la Nic no està segura de poder aguantar-se dreta.

- Jo t’ajudaré, tranquil·la – diu ell. I, sense cap mena d’esforç, l’aixeca del llit i se la carrega en braços – on vols que et deixi?

"Enlloc, amb estar entre els teus braços en tinc prou. No em deixis caure i seré feliç. Queda’t amb mi més temps..."

La Nic abaixa el cap, vermella.

- Al terra. Em pots deixar al terra... Jo no vindré, nois, no em trobo bé. Ho sento... – Estúpida!

La Martha i ell es miren.

- Doncs ens quedem nosaltres aquí. Segur que al teu pare no li farà res que us saquegem la nevera – i ell li passa un braç per les espatlles. La Nic sent que es desfà per dins – Baixem?

- Baixem.


++++++++++++


Us presento la Veronica, la protagonista d'una història meva, que no sé si arribaré a fer, però és igual... xP De moment he escrit aquest retall del seu passat (a la història té 16 anys i aquí en té 14) i de com a poc a poc va anar descobrint els sentiments que tenia amagats... Bé, us deixo que tinc una mica de pressa... =S

Petons!