+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

diumenge, 24 de gener del 2010

Sé el que no vull. Però, i el que vull?

Tinc clar quan una cosa no m'agrada, quan no és el que busco.
Sé com no vull que siguin els treballs en grup, sé que no m'agrada la lletra de Star, sé que no m'agrada el rosa, sé que no m'agraden els prepotents, sé que no vull estar trista, sé que no vull ser metge ni dedicar-me a la tecnologia, sé que no m'agraden els dibuixos que faig últimament, sé que no m'agrada com actuo, sé que no m'agrada no estudiar prou, sé que no m'agrada no dir sempre el correcte.
Sé que hi ha coses que no vull.

Però no tinc ni idea del que busco.
No sé com vull que siguin els treballs en grups, no sé què arreglar de la lletra de Star, no sé quin color m'agrada per damunt de tots, no sé quin tipus d'home m'agrada, no sé què és exactament la felicitat, no sé què vull ser de gran, no sé què canviar dels meus dibuixos, no sé com hauria d'actuar, no sé com fer-ho per estudiar més, no sé què és correcte per dir.
No sé què vull.

Ara que m'ho miro... Sóc bastant perfeccionista i molt indecisa, no?
M'agradaria tenir les idees més clares.

Serà cosa de l'edat? Em sembla que no.
Això ens passa a tots.



PD: I a qui no li passi... quina sort!

diumenge, 17 de gener del 2010

Avatar























M'ENCANTA.


Ahir la vaig anar a veure. Em vaig marejar, vaig patir i vaig plorar. I em vaig enamorar de Pandora i els seus habitants. Una peli genial. Previsible, però magnífica. De les que m'agraden! =P
La recomano!

dissabte, 16 de gener del 2010

On s'aprèn a sobreviure?


On puc aprendre coses que van més enllà de les matemàtiques i la llengua?
On m'ensenyaràn a anar pel bon camí?
On aprendré a fer el que toca?
On m'ensenyaràn a acceptar la mort?
On m'ensenyaràn a viure amb aquesta inquietud que és la vida?
On m'ensenyaràn a aprofitar cada segon?
On m'ensenyaràn a estimar la vida per damunt de tot?

On m'ensenyaràn a sobreviure a aquest món?



PD: La vida és molt més del que ens pensem. Sens dubte.

divendres, 15 de gener del 2010

Nathan & Angee

La rialla va sonar a les seves orelles com música celestial. Clara i sincera.
En Nathan se la va mirar amb els ulls plens de tendresa. La seva cabellera, una bona mata de rínxols negres com la nit i brillants com el dia, flotava fregant lleugerament les espatlles primes. Seia tranquil·la, amb els peus dins l'aigua clara del rierol. Se la veia relaxada allà asseguda, parlant de coses simples i estúpides. Els seus preciosos ulls, tan nets com l'aigua de la clariana, ho observaven tot, amb ànsies de no perdre's res. Va girar el cap i el va mirar.
- Què passa? Tinc alguna cosa a la cara? - va dir divertida. Cada moviment, cada gest que feia, era fresc i tendre. No hi havia res en ella dolent. Era terriblement bonica.
- Ehh... no! No. Estava distret... - en Nathan es preguntava què feia ell amb aquell àngel caigut del cel. Ell, amb els seus cabells de palla, les mans pelades i tan esprimatxat, no hi feia res, allà. No es creia mereixedor de la seva amistat.
- Escolta, què et sembla si avui anem a collir móres? Tinc ganes de menjar-ne! - va dir ella, mirant amb un somriure el bosc.
- No has de tornar al temple? - el sol ja feia estona que havia passat el zenit.
- Sempre li puc dir a la Dàlia que m'he trobat algun animal ferit - va fer un somriure trapella - No hi vols anar? - en Nathan va sospirar davant aquella proposta. Per ell, cada moment que passaven junts era la glòria. I més des que ella havia entrat a formar part de les pupil·les de la sacerdotessa del poble.
- Angee... No vull que tinguis problemes. Prefereixo poder-te tornar a veure demà... Si no et veig cada dia, crec que em moriré. Et molesta que ens despedim ara, avui? - estava una mica espantat per la reacció de la noia. Va girar el cap. L'Angee el mirava amb els ulls molt oberts, intensos, molt a prop d'ell.
- Com t'ho fas per ser tan maco? - va dir amb un xiuxiueug.
- ... No ho sé - va sentir com tot ell enrogia, des dels peus fins les orelles. Va abaixar la vista, avergonyit. I va sentir la dolçor a la seva galta, un esclat d'amor sobre la seva pell. Els llavis dolços de l'Angee es van separar d'ell.
- T'estimo molt, Nathan - i va somriure.
I van tornar agafats de la mà i rient cap al poble.

***********

Sent la rialla, aquest cop amagada. Riu per ella mateixa, dins el món de la revista que llegeix.
I en Nathan la mira amb els ulls plens de tendresa. La cabellera ja no és curta, ara són un bon grapat de rínxols recollits sobre la seva falda que gairebé arriben al terra. Però segueixen sent negres com la nit i brillants com el dia. Esta relaxada, asseguda a la tumbona, al seu costat. Els seus ulls amagen segles i segles de patiment, de por i desesperació. Però ara, ella és feliç. I els ulls tornen a brillar després de tant temps apagats. Gira el cap i el mira.
- Què passa? Tinc alguna cosa a la cara? - diu, divertida. Ja no és la petita noieta d'aleshores. Ara és una dona, una dona amb molts, potser masses, anys d'experiència. Però, tot i el pas del temps i el dolor sofrits, encara és terriblement bonica.
- Ehh... no! No. Estava distret... - en Nathan recorda aquesta situació. Tot i el temps que ha passat, ho recorda. Sacseja el cap i somriu per ell mateix. No tornarà a ser un covard - Angee... - ella, sorpresa, deixa de banda la revista i el mira, interrogativa - No estava distret. Pensava que ets molt bonica. Ara i sempre - desvia la mirada, una mica espantat per la reacció de la dona. Gira el cap. L'Angee el mira amb els ulls molt oberts, intensos, molt a prop d'ell.
- ... Com t'ho fas per ser tan maco? - diu amb un xiuxiueig. I aquest cop ell no respón amb un No ho sé... ni es posa vermell. Aquest cop la mira als ulls i diu suaument:
- Estimar-te. Estimar-te per damunt de tot, Angee. - i els ulls d'ella es neguen de llàgrimes.
- T'estimo molt, Nathan - i somriu.





PD: Bé, aquí teniu un altre text, d'aquests que, possiblement, no sortirien al llibre. Però que a mi m'encanten i són d'alló més divertits d'escriure. Per mi, són textos frescos, que fan que no em cansi mai d'escriure. Espero que us agradi!

dimarts, 5 de gener del 2010

Reis i regals


Quants regals hi haurà demà al matí?
Tinc ganes de veure-ho.



PD: La foto no és res de l'altre món, amb prous feines s'acosta a la meva idea original, però és el que m'ha sortit. No em demaneu més. xD
Petons!

dilluns, 4 de gener del 2010

15!


Increïble.
15.
15 anys, senyores i senyors.
15.
...
Uau.



diumenge, 3 de gener del 2010

Bon any nou!

2010.

Bé, ja hem arribat a les dues xifres. S'ha quedat enrere això d'escriure dos zeros seguits.
No ho trobeu sorprenent? Són números: 2009, 2012, 1993, 1754, 1843, 2004... Números. Però volen dir tantes coses... Vides. Vides que han arribat, vides que han marxat. Fets. Fets que ens han fet evolucionar, fets que ens han cambiat. Sentiments. Por, alegria.
Temps. Hi ha temps. Molt de temps en només quatre números.
Què es pot fer en un any? Moltes coses.

Què he fet el 2009? Res.
Què faré el 2010? Tot.

No ho sé, l'any que deixo enrere, està ple de decepcions i frustracions. Ja no parlo en termes globals i que incumbeixen a altres persones. Ja no parlo de crisis econòmica, de canvi climàtic, o de delinqüència. Parlo de mi.

He fet el que volia fer? He aprofitat el temps? He dit el que volia dir? He actuat com jo volia? No ho sé, però em fa l'afecte que no. Que he deixat passar moltes coses pel meu davant sense agafar-les. Oportunitats que he deixat passar per por a equivocar-me. Paraules que he callat per por a una mirada. Coses que no he fet per mandra.

Miro enrere i penso en tots els plans que havia fet per mi, per la meva vida. I molts pocs s'han portat a terme. I sempre ha estat així. Per mala sort, són mandrosa de mena, tinc poc temps lliure i em distrec fàcilment. Així que mai ha estat fàcil fer aquelles coses que són innecessàries, però que em farien immensament feliç.

Però el dia 1 de gener del 201o, a quatre dies del meu aniversari, em vaig aixecar i vaig veure que feia un matí radiant (encara que a la tarda s'ennuvolés xD). I em va fer la sensació que podia cambiar. Que comença un nou any. I una nova vida. Que gairebé tinc 15 anys i m'hauria de començar a moure. Que el meu passat és el que és i no el puc canviar. Però al meu futur només hi ha pàgines en blanc on jo trio què escriure.
I aquest cop, hi vull escriure la felicitat.

Bon any nou!


PD: Quina cosa més rara he escrit, no? xD