Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lád Cúig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lád Cúig. Mostrar tots els missatges
diumenge, 6 de febrer del 2011
dimarts, 18 de maig del 2010
Musicaula '10
Aquest cap de setmana l'he passat a Mallorca. Al primer concurs que faig amb el grup (em sembla), i espero que no hagi estat l'últim. Perquè ha estat una experiència única, i molt gratificant. A qui li importa passar o no passar? Hem guanyat molt més pel simple fet d'estar allà.
Deixo aquí un parell de fotos del concert, si en voleu veure més... aquí.
Els dos bufadors del grup. Em fa molta gràcia aquesta foto, ens va pillar als dos amb la mateixa cara. xD És el que té bufar!
M'agrada la foto, m'agrada la llum i m'agrada com queda la imatge en general. Serà de les poques que veureu que m'agradin on surti jo. =P La llum és preciosa, però el sol era una putada, perquè ens encegava.
I aquí tots saltant! Que bonic és ser jove... xD La catedral de Palma a darrere.
(Anda que no els va costar als pares aconseguir que "posesim" per una foto...)
Deixo aquí un parell de fotos del concert, si en voleu veure més... aquí.
Els dos bufadors del grup. Em fa molta gràcia aquesta foto, ens va pillar als dos amb la mateixa cara. xD És el que té bufar!
M'agrada la foto, m'agrada la llum i m'agrada com queda la imatge en general. Serà de les poques que veureu que m'agradin on surti jo. =P La llum és preciosa, però el sol era una putada, perquè ens encegava.
I aquí tots saltant! Que bonic és ser jove... xD La catedral de Palma a darrere.(Anda que no els va costar als pares aconseguir que "posesim" per una foto...)
I ja està.
++++++++++++
Si voleu més, us aguanteu. xDD
Sé que no és una entrada gaire profunda, ni treballada, ni res... Però volia posar-ho. xP
Si de cas, ja avisaré quan pengem els vídeos al myspace.
Petons!
PD: Per què no hi ha manera que es conservi la qualitat de les fotos quan les penjo al blog? T____T
++++++++++++
Si voleu més, us aguanteu. xDD
Sé que no és una entrada gaire profunda, ni treballada, ni res... Però volia posar-ho. xP
Si de cas, ja avisaré quan pengem els vídeos al myspace.
Petons!
PD: Per què no hi ha manera que es conservi la qualitat de les fotos quan les penjo al blog? T____T
dimecres, 12 de maig del 2010
I més passos!
L'últim concert, tot i que no vam poder fer més de tres cançons perquè es va posar a ploure, em va semblar que feia dos grans passos endavant. Dos passos de gegant, impressionants, forts, estables, que ningú podria enderrocar. Que haviem establit un vincle increïblement fort.
I en canvi, a l'assaig d'avui, sento que he retrocedit un d'aquests suposats passos intocables.
L'ambient ja no era tan distès com el diumenge, no hi havia tanta calma ni bon rotllo... Fallava alguna cosa a les bromes que ens hem fet.
Potser són els nervis per Mallorca. Potser.
No em penedeixo de res del que he viscut amb ells, ni me'n penso penedir. Si en el fons, avui ha anat bé. Però ha faltat la connexió que hi va haver l'altre dia.
I em fa ràbia que ens haguem callat paraules que es morien per sortir, que hi hagi hagut una lleugera tensió a l'ambient. Suposo que és per dissabte, poc a poc ens adonem que Mallorca no és un fet llunyà i encara irreal, sinó que està a la cantonada.
Suposo que sóc massa impacient i pretenc avançar massa depressa, sense retrocedir ni un sol pas. Sempre he estat impacient.
++++++++++++
PD: A què ve tot això dels passos? Aquí ho teniu.
Petons!
I en canvi, a l'assaig d'avui, sento que he retrocedit un d'aquests suposats passos intocables.
L'ambient ja no era tan distès com el diumenge, no hi havia tanta calma ni bon rotllo... Fallava alguna cosa a les bromes que ens hem fet.
Potser són els nervis per Mallorca. Potser.
No em penedeixo de res del que he viscut amb ells, ni me'n penso penedir. Si en el fons, avui ha anat bé. Però ha faltat la connexió que hi va haver l'altre dia.
I em fa ràbia que ens haguem callat paraules que es morien per sortir, que hi hagi hagut una lleugera tensió a l'ambient. Suposo que és per dissabte, poc a poc ens adonem que Mallorca no és un fet llunyà i encara irreal, sinó que està a la cantonada.
Suposo que sóc massa impacient i pretenc avançar massa depressa, sense retrocedir ni un sol pas. Sempre he estat impacient.
++++++++++++
PD: A què ve tot això dels passos? Aquí ho teniu.
Petons!
Cant
Més que un concert. Més que tenir al teu davant centenars de fans saltant i cantant amb tu com si els anés la vida. Més que l'escalfor dels focus. Més que el ritme de la música que et porta. Més que l'emoció del moment. Més que l'adrenalina, més que la passió, més que l'eufòria.
M'agrada cantar.
M'apassiona.
No puc imaginar-me la meva vida si la meva veu no canta.
No és que sigui la meva vida, no és que tot giri al voltant del cant. És, simplement, que és una part tan arrelada a mi i al meu dia a dia, que és imprescindible. Necessito cantar.
Sempre he cantat a la dutxa (com tothom, suposo xD), rentant els plats, parant la taula, cuinant (la cuina sembla ser un dels millors escenaris, no? xD), posant la rentadora, estenent-la, pentinant-me, assecant-me els cabells, vestint-me, cada cop que passo pel passadís, pujant per l'ascensor... Vaja, que sempre que sóc a casa, canto. Sempre he cantat i n'he gaudit, en la meva cómoda intimitat, o prop de la familia. Com a molt havia cantat a l'hora de música a l'escola.
Després vaig entrar a la Coral (no és el seu nom, però per mi sempre serà la Coral) i al cap d'un parell d'anys vaig fer de bulto a una òpera. Amb la Coral he passat moments increïbles, i hem fet coses molt maques... però res amb el que va venir després.
Ara fa un any, un grapat de nois esbojarrats, fanàtics de la música i amb les idees esvalotades em van ensenyar el significat de compartir la música. Ja no enmig d'una grapat de noies com jo, totes cantant el mateix com si fossim robots. Sinó parlant entre nosaltres, compartint, establint un vincle únic.
I van arribar els concerts i la seva màgia. La fantasia que vius quan ets dalt l'escenari.
Vaig pensar que els concerts són possiblement la màxima expressió del cant a la que arribaria mai. L'últim esglaó d'una llarga escala. No sé com explicar-ho... pensava que un concert era el que més et podia realitzar pel que fa el cant. El que més m'ompliria.
Però ha resultat no ser així.
Avui, rentant els plats, he recordat les poques vegades que he cantat davant d'una persona. No em refereixo a un concert, un recital, cantar davant d'un grup una cosa que t'has preparat, fer el burro amb les amigues o cantar un tros per ensenyar quina canço és.
Em refereixo a mirar a algú als ulls i cantar per ell. Només per ell.
Regalar la teva veu. Sense recarregar res, sense buscar un moment únic, sense voler res magnífic. Simplement, cantar-li a aquesta persona. Perquè ella et vol sentir, i tu vols donar-li la teva veu.
Notar com els seus ulls et travessen l'ànima a cavall de les notes, com el seu cos s'estremeix amb la teva veu. Veure la fascinació i la gratitud sincera d'aquell que rep un regal valuós.
Cantar a aquella persona sense preparació, regalar-te en la senzillesa d'una moment quotidià, natural. El lligam que crees entre aquella persona i tu. Tot desapareix. Només queden els seus ulls, que ja només miren els teus. Tu i l'altre. I la teva veu.
El món desapareix, el sol s'apaga, el mar s'asseca, la terra es trenca. Però tu encara tens els paradís al cor, alimentat per la mirada íntima, sincera i tendre del que t'escolta. T'escolta en silenci, per no perdre cap nota. Un silenci tendre i afectuós. Un silenci que t'uneix a l'altre. Com mai.
No oblidaré els ulls verds meravellats de la Rita clavats en mi, ni la fascinació sincera d'en Marc, seguida d'aquella frase: "Cantes molt bé! No ho sabia". Una frase sense enveja amagada, sense intent de quedar bé, una frase no premeditada. Una frase que li va sortir del cor. Una frase sincera.
Com tot ell. En Marc sempre ha estat sincer. Mai s'ha prohibit a ell mateix acostar-se a parlar-me, mai s'ha guardat cap frase per ell. Sempre m'ha tractat amb una sinceritat sorprenent. Una confiança que jo no coneixia. I menys en un noi.
Jo aleshores era estúpida, rídicula, indecisa... Ell era impulsiu, sincer, segur, orgullós. Potser perquè aleshores encara era un nen, que no coneix la vergonya dels adolescents, i jo ja entrava al món complicat i tímid de la pre-adolescència. Però em fascinava la seva sinceritat i comoditat per parlar amb mi.
Encara ara em fascina.
Vull que aquest estiu vingui a Can Nogueres. Potser ha canviat, potser, ara que ell també coneix la timidesa pròpia de l'edat, li costa més tractar-me igual que abans. Però ara sóc jo la que vull tractar-lo amb confiança, demostrar-li que ens fem grans i ens arriba la vergonya, però que tenim moltes coses a dir-nos i no ens les hem d'amagar.
Demostrar-li com valoro la seva sinceritat. Aquest cop, cantar-li una cançó sencera. Només a ell. Mirar-lo als ulls i perdre'm-hi. Que ell es perdi ens els meus, embolcallat amb la meva veu.
Començar una amistat sincera.
M'agrada cantar.
M'apassiona.
No puc imaginar-me la meva vida si la meva veu no canta.
No és que sigui la meva vida, no és que tot giri al voltant del cant. És, simplement, que és una part tan arrelada a mi i al meu dia a dia, que és imprescindible. Necessito cantar.
Sempre he cantat a la dutxa (com tothom, suposo xD), rentant els plats, parant la taula, cuinant (la cuina sembla ser un dels millors escenaris, no? xD), posant la rentadora, estenent-la, pentinant-me, assecant-me els cabells, vestint-me, cada cop que passo pel passadís, pujant per l'ascensor... Vaja, que sempre que sóc a casa, canto. Sempre he cantat i n'he gaudit, en la meva cómoda intimitat, o prop de la familia. Com a molt havia cantat a l'hora de música a l'escola.
Després vaig entrar a la Coral (no és el seu nom, però per mi sempre serà la Coral) i al cap d'un parell d'anys vaig fer de bulto a una òpera. Amb la Coral he passat moments increïbles, i hem fet coses molt maques... però res amb el que va venir després.
Ara fa un any, un grapat de nois esbojarrats, fanàtics de la música i amb les idees esvalotades em van ensenyar el significat de compartir la música. Ja no enmig d'una grapat de noies com jo, totes cantant el mateix com si fossim robots. Sinó parlant entre nosaltres, compartint, establint un vincle únic.
I van arribar els concerts i la seva màgia. La fantasia que vius quan ets dalt l'escenari.
Vaig pensar que els concerts són possiblement la màxima expressió del cant a la que arribaria mai. L'últim esglaó d'una llarga escala. No sé com explicar-ho... pensava que un concert era el que més et podia realitzar pel que fa el cant. El que més m'ompliria.
Però ha resultat no ser així.
Avui, rentant els plats, he recordat les poques vegades que he cantat davant d'una persona. No em refereixo a un concert, un recital, cantar davant d'un grup una cosa que t'has preparat, fer el burro amb les amigues o cantar un tros per ensenyar quina canço és.
Em refereixo a mirar a algú als ulls i cantar per ell. Només per ell.
Regalar la teva veu. Sense recarregar res, sense buscar un moment únic, sense voler res magnífic. Simplement, cantar-li a aquesta persona. Perquè ella et vol sentir, i tu vols donar-li la teva veu.
Notar com els seus ulls et travessen l'ànima a cavall de les notes, com el seu cos s'estremeix amb la teva veu. Veure la fascinació i la gratitud sincera d'aquell que rep un regal valuós.
Cantar a aquella persona sense preparació, regalar-te en la senzillesa d'una moment quotidià, natural. El lligam que crees entre aquella persona i tu. Tot desapareix. Només queden els seus ulls, que ja només miren els teus. Tu i l'altre. I la teva veu.
El món desapareix, el sol s'apaga, el mar s'asseca, la terra es trenca. Però tu encara tens els paradís al cor, alimentat per la mirada íntima, sincera i tendre del que t'escolta. T'escolta en silenci, per no perdre cap nota. Un silenci tendre i afectuós. Un silenci que t'uneix a l'altre. Com mai.
No oblidaré els ulls verds meravellats de la Rita clavats en mi, ni la fascinació sincera d'en Marc, seguida d'aquella frase: "Cantes molt bé! No ho sabia". Una frase sense enveja amagada, sense intent de quedar bé, una frase no premeditada. Una frase que li va sortir del cor. Una frase sincera.
Com tot ell. En Marc sempre ha estat sincer. Mai s'ha prohibit a ell mateix acostar-se a parlar-me, mai s'ha guardat cap frase per ell. Sempre m'ha tractat amb una sinceritat sorprenent. Una confiança que jo no coneixia. I menys en un noi.
Jo aleshores era estúpida, rídicula, indecisa... Ell era impulsiu, sincer, segur, orgullós. Potser perquè aleshores encara era un nen, que no coneix la vergonya dels adolescents, i jo ja entrava al món complicat i tímid de la pre-adolescència. Però em fascinava la seva sinceritat i comoditat per parlar amb mi.
Encara ara em fascina.
Vull que aquest estiu vingui a Can Nogueres. Potser ha canviat, potser, ara que ell també coneix la timidesa pròpia de l'edat, li costa més tractar-me igual que abans. Però ara sóc jo la que vull tractar-lo amb confiança, demostrar-li que ens fem grans i ens arriba la vergonya, però que tenim moltes coses a dir-nos i no ens les hem d'amagar.
Demostrar-li com valoro la seva sinceritat. Aquest cop, cantar-li una cançó sencera. Només a ell. Mirar-lo als ulls i perdre'm-hi. Que ell es perdi ens els meus, embolcallat amb la meva veu.
Començar una amistat sincera.
diumenge, 18 d’abril del 2010
Les cançons i les seves lletres
Quants cops m'he dit a mi mateixa que m'havia d'aprendre la lletra de les cançons? Molts. Arrossego una llarga llista de cançons pendents d'aprendre'm-en la lletra.En tots idiomes, però especialment en anglès. Suposo que per això a la imatge només hi he posat títols de cançons angleses. Perquè les espanyoles o catalanes me les acabo aprenent de tant escoltar-les, és el que té entendre el que diuen! Però amb les angleses... no puc. Sóc impossible. Em sembla que l'única cançó anglesa que em sé sencera és Lemon tree. I com m'agrada!
D'alguna cosa havia de servir que la sentís a cada maleïda hora d'anglès durant tot un curs, no? xD
M'agrada cantar les cançons i em fa molta ràbia no saber-me-les, perquè no les puc seguir. Per això sempre em dic que m'he d'aprendre les lletres, per poder gaudir més de les cançons. Però mai hi penso; ni tinc temps (ni ganes) de posar-m'hi. Sóc un desastre...
Ja que hi sóc, aprofito i avui faig una actualització completa: amb text, imatge i música. xP Després de tan de temps, no podia fer menys!
Petons!
PD: Ahir vaig tenir concert... Si aconsegueixo les fotos, parlaré de com va anar.
PD2: Si aquesta setmana he estat taaaan desconnectada és perquè HE TINGUT DUES FRANCESES A CASA! =O
+ Avui estic bé, amb molta son, però bé. =P
dijous, 8 d’abril del 2010
No puc.
No puc més.
Sento que per dins em bull el malestar. Se m'escampa pel cos, em paralitza les cames, m'adoloreix els braços, em rasca la gola, i m'explota dins el cap. Sento com un crit pugna per sortir, per ensordir-me.
Sé que acabaré explotant. Perquè això no ho aguantaré gaire més temps. És impossible!
I, alhora que em fa por fer-ho, tinc curiositat per saber què passarà.
Com explotaré?
Amb llàgrimes? Crits? Davant d'ells? Sola?
Servirà d'alguna cosa? O ho deixarem passar de llarg?
...
Val la pena?
...
Què passarà després?
...
...
Què he d'esperar?
...
...
...
I aleshores... Què?
Jo ja no sé què fer, com tirar endavant. Són masses coses i no puc amb totes. No tinc forces per fer veure que no passa res, per seguir somrient quan estic destrossada per dins.
No puc.
Jo sola, no. Però tampoc sé a qui necessito.
Ja no sé res.
Només sé que vull que s'acabi tot això.
I si pot ser, que acabi bé.
Amb un final feliç.
Si us plau!
Sento que per dins em bull el malestar. Se m'escampa pel cos, em paralitza les cames, m'adoloreix els braços, em rasca la gola, i m'explota dins el cap. Sento com un crit pugna per sortir, per ensordir-me.
Sé que acabaré explotant. Perquè això no ho aguantaré gaire més temps. És impossible!
I, alhora que em fa por fer-ho, tinc curiositat per saber què passarà.
Com explotaré?
Amb llàgrimes? Crits? Davant d'ells? Sola?
Servirà d'alguna cosa? O ho deixarem passar de llarg?
...
Val la pena?
...
Què passarà després?
...
...
Què he d'esperar?
...
...
...
I aleshores... Què?
Jo ja no sé què fer, com tirar endavant. Són masses coses i no puc amb totes. No tinc forces per fer veure que no passa res, per seguir somrient quan estic destrossada per dins.
No puc.
Jo sola, no. Però tampoc sé a qui necessito.
Ja no sé res.
Només sé que vull que s'acabi tot això.
I si pot ser, que acabi bé.
Amb un final feliç.
Si us plau!
divendres, 19 de març del 2010
I de canvis anem
Sembla que últimament tinc ganes de renovar-me, així que vaig anar a la perruquería. I em vaig ondular el cabell! Però només una mica...
Jo amb el meu cabell sempre tinc problemes, de seguida em canso d'ell. Així que, quan comença l'estiu, me'l tallo ben curtet. Alehores me'l deixo créixer, fins a mitjans d'hivern, que ja el tinc llarg i no m'agrada, que alehores m'hi faig alguna cosa: buidar, tallar les puntes... Mai abans m'hi havia fet res semblant al que he fet ara. El moldejat em durarà un parell de mesos i, quan s'apropi el bon temps, me'l tornaré a tallar. Així de simple. xD
I ja està, és tot el que volia dir. No tinc fotos, així que no puc posar imatges...
Estic nerviosa perquè avui tinc un concert. A un pub irlandès: la gent xerrant, si ens equivoquem ningú se n'enterarà... Però ESTIC NERVIOSA! No ho puc evitar!
Possiblement mai aconsegueixi arribar a estar tranquil·la abans dels concerts. xP
I aquí ho deixo! Que estem a classe d'informàtica i han posat un capítol de House... Mai n'he vist cap! =O
+ Avui estic contenta... =P
Jo amb el meu cabell sempre tinc problemes, de seguida em canso d'ell. Així que, quan comença l'estiu, me'l tallo ben curtet. Alehores me'l deixo créixer, fins a mitjans d'hivern, que ja el tinc llarg i no m'agrada, que alehores m'hi faig alguna cosa: buidar, tallar les puntes... Mai abans m'hi havia fet res semblant al que he fet ara. El moldejat em durarà un parell de mesos i, quan s'apropi el bon temps, me'l tornaré a tallar. Així de simple. xD
I ja està, és tot el que volia dir. No tinc fotos, així que no puc posar imatges...
Estic nerviosa perquè avui tinc un concert. A un pub irlandès: la gent xerrant, si ens equivoquem ningú se n'enterarà... Però ESTIC NERVIOSA! No ho puc evitar!
Possiblement mai aconsegueixi arribar a estar tranquil·la abans dels concerts. xP
I aquí ho deixo! Que estem a classe d'informàtica i han posat un capítol de House... Mai n'he vist cap! =O
+ Avui estic contenta... =P
dijous, 4 de febrer del 2010
MUSICAULA LADCUIG al 25888
Pel que més volgueu, voteu!
Pels qui no ho sapigueu, toco en un grup de música celta (http://www.myspace.com/ladcuig) i ens hem presentat a un concurs per a estudiants.
Per passar l'eliminatòria necessitem els vostres vots. Si us plau, dediqueu només uns minuts a enviar un SMS al 25888 amb el text: musicaula ladcuig (no importa si són majúscules o minúscules).
Si voleu escoltar la nostra cançó... Aquí.
http://www.musicaula.com/index.php?keyword=Lad+cuig&search=buscar&option=com_find
Heu de clickar la fletxa gris que hi ha cap a la dreta.
Gràcies!
Si us plau, VOTEU! Ajudeu-nos a arribar a semifinals!
Petons!
PD: Vale, sí, el text és un copia i pega del que he posat al fotolog. xP No tenia temps!
Pels qui no ho sapigueu, toco en un grup de música celta (http://www.myspace.com/ladcuig) i ens hem presentat a un concurs per a estudiants.
Per passar l'eliminatòria necessitem els vostres vots. Si us plau, dediqueu només uns minuts a enviar un SMS al 25888 amb el text: musicaula ladcuig (no importa si són majúscules o minúscules).
Si voleu escoltar la nostra cançó... Aquí.
http://www.musicaula.com/index.php?keyword=Lad+cuig&search=buscar&option=com_find
Heu de clickar la fletxa gris que hi ha cap a la dreta.
Gràcies!
Si us plau, VOTEU! Ajudeu-nos a arribar a semifinals!
Petons!
PD: Vale, sí, el text és un copia i pega del que he posat al fotolog. xP No tenia temps!
dilluns, 14 de setembre del 2009
Som uns cracks! xD
Uau! Però que genial va ser! Crec que el públic d'ahir va ser el millor que hem tingut mai (hi havia més quantitat de desconeguts, molts jovent independentistes, que de pares! xDD). Va ser un concert fantàstic, curt però intens. ;) Sóc més que feliç de ser part del grup.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)