+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Ha plogut

M'agrada l'olor de l'asfalt mullat, de la pinassa xopa. M'agrada respirar l'aire fresc i humit. Al cel fosc s'hi endevinen núvols esquerdats, per les escletxes s'hi veu un cel d'un blau profund. M'agrada sentir la calma del capvespre, la solitud embolcalladora dels carrers  mullats i observar l'asfalt brillar sota la llum daurada dels fanals. Miro les llums de dins les cases, tan càlides; sento l'hivern a la pell, tan fred. L'aigua ha netejat els carrers, la ciutat brilla sota la pluja. L'aire reposa calmat i un silenci trencat pels cotxes llunyans s'escampa pels carrers tranquils.
Ha plogut, i ara ja només queda la calma després de la tempesta, les gotes damunt les plantes dels balcons i l'asfalt moll.

++++

És el que passa quan he d'anar pel carrer soleta a quarts de deu de la nit i ha plogut, que se m'acudeixen coses així... Sé que vaig dir que volia actualtizar més sovint, i que aquesta vegada no abandonaria tant el blog, però no sempre es pot fer...
Ahir vaig fer la carta als reis (que d'aquí res és Nadal!), al final vaig renunciar a l'ajuda econòmica per la càmera de fotos per demanar un parell de llibres i una tauleta gràfica (que la que tinc m'ha deixat penjada just quant em plantejava intentar fer alguna cosa amb cara i ulls...).

diumenge, 5 de desembre de 2010

Pròposits

M'he proposat no fer-me gran.
M'he proposat riure a cada minut.

M'he proposat tenir sempre els deures ja fets.
M'he proposat cantar fins quedar-me sense veu.

M'he proposat no acabar els treballs l'últim dia.
M'he proposat ser valenta.

M'he proposat no deixar passar el temps.
M'he proposat dibuixar tot el que em doni la gana i més.

M'he proposat aprendre tot el que encara no sé.
M'he proposat veure't només com un amic.

M'he proposat escriure llibres, molts llibres!
M'he proposat no tornar a avorrir-me mai més.

M'he proposat tenir sempre alguna cosa de roba per posar-me.
M'he proposat portar-me bé amb tothom.

M'he proposat sortir a trepitjar bassalts sota la pluja sense paraigües.
M'he proposat no penedir-me de res.

M'he proposat escoltar tota la música del món.
M'he proposat ser forta.

M'he proposat no donar tantes voltes a les coses.
M'he proposat descobrir tots els racons del món amb només deu anys.

M'he proposat no morir si no és de riure. No plorar si no és d'alegria.
M'he proposat seguir sempre endavant, passi el que passi.

M'he proposat aconseguir tot allò que em proposi.



I aquí deixo la meva llista de propòsits impossibles, per si algun dia, per alguna casualitat, n'arribo a complir algun.

++++

Al gener toquen els propòsits pel 2011, que no seran tants. Per sort!

diumenge, 28 de novembre de 2010

Quant de temps!

Semblava que no arribaria mai el moment de tornar per aquí. Semblava que això dels blocs quedava enrere. Semblava que ja us podrieu lliurar de mi, i jo a l'hora em podria lliurar d'haver-me de trencar les banyes per decidir què posar i què no posar. I és que no us penseu, no és que estigui falta d'idees, no. Tinc la meva taula a vessar de papers i papers amb escrits, amb pensaments i amb frases i paraules que podria posar per aquí si em donés la gana. Semblava que havia desaparegut d'aquest món sense ni tan sols una trista despedida.

Però, tot i que se m'ha fet més difícil del que us pugueu pensar, he tornat. Bé, tècnicament, no havia  abandonat els blocs, simplement estava de vacances xD I, si us sóc sincera, em fa ilusió tornar a donar vida als blocs. I mandra, no ho negaré pas.
Tinc por de que torni a passar el mateix, que un dia decideixi fer un parón i passar-me mesos sense dir res. No vull que torni a passar, perquè, en realitat, sempre hi ha coses a dir. I si no ho faig aquí... on ho faré?
Durant aquests mesos he estat donant voltes a moltes, moltes, moltíssimes coses. I tinc el cap ple d'idees i de projectes que espero poder fer realitat algún maleït dia.

He tingut la Mel dins el cap, explicant-me com continua la seva història; les germanes de La casa del té exigint-me que continuii parlant de la seva vida; la Sue suplicant perquè no m'oblidi d'ella i les seves coses; parelles anònimes que volen explicar-me no sé pas quins romanticismes... i un grapat de personatges sortits de vés a saber on que volen que els deixi un trosset del Desván. I jo encantada de fer-ho!
Fins i tot la Jane, la meva adorada Jane, ha aparegut un parell de vegades, per donar-me idees sobre dibuixos sobre ella i el seu estil de vida que tan em fascina.
Les històries que tinc a mitges al Desván m'exigeixen que continuii amb elles i que les acabi, igual que em demanen que les ilustri. Seria genial poder dibuixar els meus personatges... Però em falta voluntat per posar-m'hi. Sé que si volgués, ho podria fer. I les que encara no he començat a escriure em comenten que comença a ser hora de que m'hi posi.

I pel que fa a la Realitat del somni... Tinc tantes, tantes coses per explicar! Tantes coses per compartir, tantes bogeries per escriure per aquí, tans dubtes per deixar anar... I moltíssims projectes guardats en un calaix.

Em pregunto què coi he estat fent tots aquests mesos sense el blog. Sense la resta de coses que em fan feliç. Oblidant alló que dóna color a la meva vida. Amb raó em sentia tan extranya, tan perduda. I és que jo no sóc res sense les lletres i el dibuix. Com ho he pogut oblidar?

Sort que ara ve el pont. Això vol dir temps lliure, i temps lliure vol dir música alegre, roba còmode i un grapat de llapissos i bolis de colors i fulls en blanc. I també vol dir teclejar, teclejar i teclejar. I a veure si aconsegueixo buidar la meva taula de fulls de paper desordenats i sense sentit i omplir el meu ordinador d'històries i històries.

....

Buff... Quina entrada més caòtica que he fet... Però és que hi ha tantes coses per explicar! La mandra acumulada i la ilusió se'm barregen, i al final, acabo escrivint tonteries i coses sense sentit. Però, com a mínim, he tornat a escriure, tu!

I aquí ho deixo, que ja he escrit prou, per avui. xD Espero tornar per aquí ben aviat!



PD: Aquest Nadal demanaré als Reis un Disc Dur, que últimament ja he escarmentat prou, i no vull perdre res del que tinc a l'ordinador.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Una consulta...


Faig un parèntesis de la meva absència estival per preguntar-vos una coseta. Per gairebé única vegada (poques vegades ho he fet, i encara menys ho he acabat) he acolorit un dibuix meu. A mà. El color que predomina és el taronja, però un taronja d'aquests... potents. xD El cas és que tenia l'idea de retallar el dibuix i enganxar-lo en una cartolina. En principi, la cartolina era taronja, però és que el taronja de la cartolina també és un taronja potent, i quan ho poso junt, trobo que queda massa... taronja. xD Així que la meva pregunta és: de quin color posaríeu la cartolina? 
 
Aquí us deixo la mostra del color que és, no us ensenyo tot el dibuix, ja ho faré més endavant. xP Ja aviso que no és gran cosa, però n'estic orgullosa, més que res perquè és dels poquíssims dibuixos que tinc que està pintat. U_____U

Espero les vostres respostes! ;D


PD: Blogger em té bastant amargada amb les complicacions de posar-hi imatge de qualitat i on et dongui la gana de l'entrada, em treu totes les ganes de posar-hi dibuixos i/o imatges. ¬¬

dimarts, 3 d’agost de 2010

Me'n vaig de vacances...

... I em fa molta mandra escriure més. xD
Aquest mes d'agost m'allunyaré dels blocs i d'altres coses, tornaré pel Setembre i amb molta més força. Desconnectaré i aveure si d'una maleïda vegada aconsegueixo complir la meva llista de coses a fer (sí, tinc una d'aquestes llistes estúpides però que a mi m'encanten xP) Així doncs... fins a Setembre!

Que tingueu tots/es un bon estiu!

divendres, 9 de juliol de 2010

Les ganes se'm mengen...

No m'aguanto. Crec que em faré el blog personal en castellà abans de Setembre. xD Amb el Desván m'ho passo pipa, però tinc ganes de escriure també coses més personals, i no hi queden bé, al Desván. Així que ara mateix m'hi poso, i demà segur que ja pujo la primera entrada. És clar, com que estic de vacances i tinc temps de sobres... =P

Petons!


Felicitats, Alba! ♥ Avui és el TEU dia! ;)

dijous, 1 de juliol de 2010

Aquí està. Una altra vegada. El rebombori a la panxa, el pessigolleig recorrent les venes, aquesta sensació d'estar un metre per damunt de la realitat, la dolça sensació de que tot és millor, que cada dia brilla el sol.
El meu vell conegut, l'amor. Ara no hi ha lloc al meu cor, si us plau, gira cua i vés-te'n per on has vingut.
Déu, si existeixes, aquesta vegada no deixis que m'enamori.

divendres, 25 de juny de 2010

El desván de mis ideas

Bé, com que ja fa uns dies que el vaig obrir, i per fi té més d'una entrada... us anuncio que TINC UN ALTRE BLOG.
El desván de mis ideas
La intenció és pujar-hi les coses més "artístiques". De moment, només hi ha textos, estic esperant que el meu pare m'instali un parell de programes per poder pujar-hi també dibuixos. =P Està en castellà, perquè és la manera de que arribi a més gent.

Espero que us agradi! ^^

També m'estic pensant la idea de fer-me un blog "personal" en castellà... No ho sé. Bé, si de cas, això serà d'aquí a mooooolt de temps. xD
I suposo que ja heu vist que he afegit un parell de coses per aquí... Cada cop m'agrada més com tinc el blog. =P

Que tingueu un bon dia!

divendres, 18 de juny de 2010

Sue

Se planta frente el espejo y observa su reflejo. Mira fijamente los ojos azules que tiene delante. ¿Qué te pasa, Sue? se pregunta. Se aparta un poco y se observa. No ha cambiado nada, sigue siendo como siempre: alta, guapa, morena, sexy. Pero ya no se siente poderosa, libre, fuerte. Ahora es una niña tonta y asustada. Otra vez es una adolescente.

Se gira bruscamente, necesita tranquilizarse. Coge un cigarrillo y lo enciende. Abre la ventana y respira el aire pesado de la tarde. Hace un buen día, son vacaciones, puede hacer lo que le dé la gana. El verano es su oportunidad de ser libre.

Pero no quiere hacer nada. Si pudiera se tumbaría en su cama y se taparía con la manta para que nadie la pueda ver tan débil. Tan estúpidamente débil. Pero no puede meterse en la cama, pues en el estudio de su tía no hay más que un sofá. Sin manta, así que ni siquiera podría taparse. No le sirve.

Da un cabezazo en la pared y decide encender la radio. Necesita animarse, olvidarse de tonterías, despejar la cabeza. Don’t stop believing, de Journey suena con fuerza por la habitación. Da una última calada profunda al cigarro y lo deja en el cenicero.

Coge las pinturas de su tía y empieza a escamparlas sin ton ni son por un lienzo en blanco. No tiene ni idea de cómo puede reaccionar su tía cuando vea eso, pero no se podrá quejar. O se quedará sin modelo para sus estúpidas pinturas. Cuando decide que ya ha tenido bastante de manchar el lienzo se aparta y deja el pincel en el vaso de agua. Se siente algo mejor.

Pero al observar el resultado, le dan ganas de llorar. ¿Cómo puede ser tan estúpida e intentar disimular lo que le pasa? ¿Cómo puede negar lo obvio? El resultado de su pintura es un corazón multicolor. Sabe perfectamente qué le pasa.

Estás enamorada, Sue.



Glee - Jessie's Girl



Amb aquesta cançó se'm cau la baba... *¬*
Sí, aquesta primera setmaneta de vacances m'he enganxat a Glee. Ja he vist tota la primera temporada! Em fa por què passarà amb la segona... no em vull enganxar tant a una sèrie!
Però és que, tot i que no tinc més capítols per mirar, ara mateix l'únic que tinc al cap és la sèrie i les seves cançons.
I com he dit, aquesta cançó em pot. Moltíssim. Us la deixo perquè pogueu flipar igual que jo. Bé, no crec que flipeu tant... Crec que la meva opinió sobre la cançó és massa subjectiva. =P
És que és taaaan maco! *_______*

Per cert, dilluns a Portaventura!!!

divendres, 4 de juny de 2010

Greased lightnin'


We'll get some overhead lifters and four barrel quads oh yeah
Keep talkin' wo keep talkin'
A Fuel injection cut og and chrome plated rods oh yeah
I get the money you bet i get the money
With a fourspeed on the floor they'll be waiyinf at the door
You know it 'aint no shit
We'll be getting lots of titt in Greased Lighnin'

Go Greased Lightnin'
Your burning up the quarter mile
Greased Lightnin' Go Greased Lightnin'
Go Greased Lightnin'
Your coasting through the heat lap trial
Greased Lightnin' Go Greased Lightnin'
Your supreme
The chicks'll scream
For Greased Lightnin'

We'll get some purple french tail lights and thirty inhc fins oh yeah
Greased Lightnin' Go Greased Lightnin'
A Palomino dashboard and duel muffler twins oh yeah
Greased Lightnin' Go Greased Lightnin'
With new piston plugs and shocks we'll be speeding round the blocks
You know that i 'aint bragging she's a real lightnin' wagon
Greased Lightnin'

Go Greased Lightnin'
Your burning up the quarter mile
Greased Lightnin' Go Greased Lightnin'
Go Greased Lightnin'
Your coasting through the heat lap trial
Greased Lightnin' Go Greased Lightnin'
Your supreme
The chicks'll scream
For Greased Lightnin'




++++++++++++


Doncs res, actualitzo per una raó tan estúpida com que fa molt que tenia aquesta imatge passejant pel meu ordinador i que m'havia fet una promesa a mi mateixa que algun dia la penjaria al blog i que a l'Spotify ha començat a sonar la cançó. Vaja, que m'ha anat que ni pintat!

I com que no estic ni productiva ni inspirada, ho deixo aquí. Doneu gràcies a que he actualitzat!

Petons!

dimarts, 18 de maig de 2010

Musicaula '10

Aquest cap de setmana l'he passat a Mallorca. Al primer concurs que faig amb el grup (em sembla), i espero que no hagi estat l'últim. Perquè ha estat una experiència única, i molt gratificant. A qui li importa passar o no passar? Hem guanyat molt més pel simple fet d'estar allà.
Deixo aquí un parell de fotos del concert, si en voleu veure més... aquí.

Els dos bufadors del grup. Em fa molta gràcia aquesta foto, ens va pillar als dos amb la mateixa cara. xD És el que té bufar!

M'agrada la foto, m'agrada la llum i m'agrada com queda la imatge en general. Serà de les poques que veureu que m'agradin on surti jo. =P La llum és preciosa, però el sol era una putada, perquè ens encegava.

I aquí tots saltant! Que bonic és ser jove... xD La catedral de Palma a darrere.
(Anda que no els va costar als pares aconseguir que "posesim" per una foto...)

I ja està.

++++++++++++

Si voleu més, us aguanteu. xDD
Sé que no és una entrada gaire profunda, ni treballada, ni res... Però volia posar-ho. xP
Si de cas, ja avisaré quan pengem els vídeos al myspace.

Petons!

PD: Per què no hi ha manera que es conservi la qualitat de les fotos quan les penjo al blog? T____T

dimecres, 12 de maig de 2010

I més passos!

L'últim concert, tot i que no vam poder fer més de tres cançons perquè es va posar a ploure, em va semblar que feia dos grans passos endavant. Dos passos de gegant, impressionants, forts, estables, que ningú podria enderrocar. Que haviem establit un vincle increïblement fort.
I en canvi, a l'assaig d'avui, sento que he retrocedit un d'aquests suposats passos intocables.
L'ambient ja no era tan distès com el diumenge, no hi havia tanta calma ni bon rotllo... Fallava alguna cosa a les bromes que ens hem fet.
Potser són els nervis per Mallorca. Potser.

No em penedeixo de res del que he viscut amb ells, ni me'n penso penedir. Si en el fons, avui ha anat bé. Però ha faltat la connexió que hi va haver l'altre dia.

I em fa ràbia que ens haguem callat paraules que es morien per sortir, que hi hagi hagut una lleugera tensió a l'ambient. Suposo que és per dissabte, poc a poc ens adonem que Mallorca no és un fet llunyà i encara irreal, sinó que està a la cantonada.

Suposo que sóc massa impacient i pretenc avançar massa depressa, sense retrocedir ni un sol pas. Sempre he estat impacient.


++++++++++++

PD: A què ve tot això dels passos? Aquí ho teniu.
Petons!

Cant

Més que un concert. Més que tenir al teu davant centenars de fans saltant i cantant amb tu com si els anés la vida. Més que l'escalfor dels focus. Més que el ritme de la música que et porta. Més que l'emoció del moment. Més que l'adrenalina, més que la passió, més que l'eufòria.

M'agrada cantar.
M'apassiona.
No puc imaginar-me la meva vida si la meva veu no canta.

No és que sigui la meva vida, no és que tot giri al voltant del cant. És, simplement, que és una part tan arrelada a mi i al meu dia a dia, que és imprescindible. Necessito cantar.

Sempre he cantat a la dutxa (com tothom, suposo xD), rentant els plats, parant la taula, cuinant (la cuina sembla ser un dels millors escenaris, no? xD), posant la rentadora, estenent-la, pentinant-me, assecant-me els cabells, vestint-me, cada cop que passo pel passadís, pujant per l'ascensor... Vaja, que sempre que sóc a casa, canto. Sempre he cantat i n'he gaudit, en la meva cómoda intimitat, o prop de la familia. Com a molt havia cantat a l'hora de música a l'escola.
Després vaig entrar a la Coral (no és el seu nom, però per mi sempre serà la Coral) i al cap d'un parell d'anys vaig fer de bulto a una òpera. Amb la Coral he passat moments increïbles, i hem fet coses molt maques... però res amb el que va venir després.

Ara fa un any, un grapat de nois esbojarrats, fanàtics de la música i amb les idees esvalotades em van ensenyar el significat de compartir la música. Ja no enmig d'una grapat de noies com jo, totes cantant el mateix com si fossim robots. Sinó parlant entre nosaltres, compartint, establint un vincle únic.
I van arribar els concerts i la seva màgia. La fantasia que vius quan ets dalt l'escenari.

Vaig pensar que els concerts són possiblement la màxima expressió del cant a la que arribaria mai. L'últim esglaó d'una llarga escala. No sé com explicar-ho... pensava que un concert era el que més et podia realitzar pel que fa el cant. El que més m'ompliria.

Però ha resultat no ser així.

Avui, rentant els plats, he recordat les poques vegades que he cantat davant d'una persona. No em refereixo a un concert, un recital, cantar davant d'un grup una cosa que t'has preparat, fer el burro amb les amigues o cantar un tros per ensenyar quina canço és.
Em refereixo a mirar a algú als ulls i cantar per ell. Només per ell.

Regalar la teva veu. Sense recarregar res, sense buscar un moment únic, sense voler res magnífic. Simplement, cantar-li a aquesta persona. Perquè ella et vol sentir, i tu vols donar-li la teva veu.
Notar com els seus ulls et travessen l'ànima a cavall de les notes, com el seu cos s'estremeix amb la teva veu. Veure la fascinació i la gratitud sincera d'aquell que rep un regal valuós.
Cantar a aquella persona sense preparació, regalar-te en la senzillesa d'una moment quotidià, natural. El lligam que crees entre aquella persona i tu. Tot desapareix. Només queden els seus ulls, que ja només miren els teus. Tu i l'altre. I la teva veu.
El món desapareix, el sol s'apaga, el mar s'asseca, la terra es trenca. Però tu encara tens els paradís al cor, alimentat per la mirada íntima, sincera i tendre del que t'escolta. T'escolta en silenci, per no perdre cap nota. Un silenci tendre i afectuós. Un silenci que t'uneix a l'altre. Com mai.

No oblidaré els ulls verds meravellats de la Rita clavats en mi, ni la fascinació sincera d'en Marc, seguida d'aquella frase: "Cantes molt bé! No ho sabia". Una frase sense enveja amagada, sense intent de quedar bé, una frase no premeditada. Una frase que li va sortir del cor. Una frase sincera.

Com tot ell. En Marc sempre ha estat sincer. Mai s'ha prohibit a ell mateix acostar-se a parlar-me, mai s'ha guardat cap frase per ell. Sempre m'ha tractat amb una sinceritat sorprenent. Una confiança que jo no coneixia. I menys en un noi.
Jo aleshores era estúpida, rídicula, indecisa... Ell era impulsiu, sincer, segur, orgullós. Potser perquè aleshores encara era un nen, que no coneix la vergonya dels adolescents, i jo ja entrava al món complicat i tímid de la pre-adolescència. Però em fascinava la seva sinceritat i comoditat per parlar amb mi.
Encara ara em fascina.

Vull que aquest estiu vingui a Can Nogueres. Potser ha canviat, potser, ara que ell també coneix la timidesa pròpia de l'edat, li costa més tractar-me igual que abans. Però ara sóc jo la que vull tractar-lo amb confiança, demostrar-li que ens fem grans i ens arriba la vergonya, però que tenim moltes coses a dir-nos i no ens les hem d'amagar.

Demostrar-li com valoro la seva sinceritat. Aquest cop, cantar-li una cançó sencera. Només a ell. Mirar-lo als ulls i perdre'm-hi. Que ell es perdi ens els meus, embolcallat amb la meva veu.

Començar una amistat sincera.

dissabte, 1 de maig de 2010

Grip

S’està repenjada a la finestra. A fora, al carrer, la llum del sol de mig matí es filtra per les fulles dels arbres, creant misteriosos dibuixos a la carretera. Passa un cotxe pel carrer tranquil, un gat s’amaga sota els contenidors. Ella s’abriga una mica més amb la manta, té fred. La veïna del davant surt per recollir el diari, porta el batí i sabatilles peludes roses. A la Nic li agafen ganes de riure. Com pot anar una dona de la seva edat amb aquelles pintes? Però una punxada al cap la fa desistir de la idea de deixar anar una riallada. Amb silenci observa l’habitació, els seus ulls es passegen per les parets taronges plenes de fotos i pósters, per l’escriptori ple de fulls i dibuixos, per la roba del terra, per la mini-cadena. Té ganes d’escoltar música, però si ho fa augmentarà el mal de cap. Torna a mirar al carrer, quin bon dia que fa! Però si surt a fora empitjorarà...

De cop se sent tan dèbil... No es veu capaç de res, s’enfonsa al llit i comença a plorar.

- Veronica, t’han vingut a veure – el seu pare treu el cap per la porta. Ella, mig adormida, s’incorpora i s’asseu al llit.

Per la porta entra la Martha, pura energia.

- Nic! Com estàs? Millor? A l’escola se’t troba a faltar! Cada dia sento que em falta alguna cosa quan vaig cap a l’insti – s’asseu al llit i li fa un petó a la galta a la seva amiga. A l’orella li susurra – A que no saps qui ha vingut? – i amb un somriure s’aixeca per observar els dibuixos de damunt l’escriptori.

- Bona tarda noia malalta! – i la Nic sent com el cor se li dispara, el bon dia de fora esclata dins la seva habitació, l’aire fresc de la tarda la remou per dins i sent el vermell de les amapoles del seu jardí escampar-se per la seva cara – Com va aquesta grip? – grip? Quina grip? La Nic ja no s’enrecorda de cap malaltia, ara es veu capaç de donar deu voltes a l’illa de cases i seguir sencera.

Des de quan és així? Porta tot el dia amb ganes de morir-se, farta del nas tapat, el malestar a la panxa i el mal de cap. I ara que ell és aquí, la vida sembla tan meravellosa...

La Nica se sent estúpida. Porten tota la vida junts, i ara, catorze anys més tard, s’adona que n’està penjada. I se sent ridícula quan està davant seu, però no vol pas que marxi. De cop i volta s’adona que va amb pijama i que no s’ha pentinat. Maleït sigui!

- Un moment, vaig al lavabo... – s’intenta aixecar, però està massa afeblida per la febre.

- Tranquil·la Nic, amb nosaltres no has de quedar bé. A mi no em fa res veure’t en pijama! Així després em podré riure de tu! – i li dóna un copet al front. Els tres amics riuen.

- Ei, parelleta! – la Martha es gira cap a ells – Per què no sortim a berenar? Tinc gana! – i es disposa a agafar la seva bossa.

- Però jo no sé si puc sortir... – la Nic no està segura de poder aguantar-se dreta.

- Jo t’ajudaré, tranquil·la – diu ell. I, sense cap mena d’esforç, l’aixeca del llit i se la carrega en braços – on vols que et deixi?

"Enlloc, amb estar entre els teus braços en tinc prou. No em deixis caure i seré feliç. Queda’t amb mi més temps..."

La Nic abaixa el cap, vermella.

- Al terra. Em pots deixar al terra... Jo no vindré, nois, no em trobo bé. Ho sento... – Estúpida!

La Martha i ell es miren.

- Doncs ens quedem nosaltres aquí. Segur que al teu pare no li farà res que us saquegem la nevera – i ell li passa un braç per les espatlles. La Nic sent que es desfà per dins – Baixem?

- Baixem.


++++++++++++


Us presento la Veronica, la protagonista d'una història meva, que no sé si arribaré a fer, però és igual... xP De moment he escrit aquest retall del seu passat (a la història té 16 anys i aquí en té 14) i de com a poc a poc va anar descobrint els sentiments que tenia amagats... Bé, us deixo que tinc una mica de pressa... =S

Petons!


dilluns, 26 d’abril de 2010

I parlant d'amors platònics...


Et donaria amor si poguessis tornar-me'n

Et donaria amor si ens poguéssim mirar
Et donaria el món si poguessis parlar-me
Ho donaria tot si et pogués estimar.

Sopa de cabra



Què voleu que us digui, estic en una època nyonya i no sóc capaç d'escriure sobre altres temes. xP
I com que el meu és més platònic que amor, aquesta cançó de Sopa de cabra (que és PRECIOSA) em va que ni pintada. =P

Poca cosa més a dir, no estic gaire productiva últimament, no sé què em passa... I justament ara, que he aconseguit que l'Alba i la Gemma es facin el blog... quina ràbia!
Ai... A veure si a poc a poc van tornant les ganes d'escriure... i de fer tota la resta.

Petons!

divendres, 23 d’abril de 2010

Passarà el temps



El que era nou, a poc a poc, es va esgotant o s'elimina. (Els Pets)

I a poc a poc, els records es tornen borrosos, les sensacions poc clares i les emocions es barregen amb el neguit del dia a dia. I a poc a poc, el meu cos va oblidant tot el que se'm va grabar a la pell. A poc a poc, els meus ulls s'enceguen i obliden aquella imatge.

A poc a poc, els temps passa, i, amb ell, els records s'esvaeixen.

Em fa por oblidar-ho, perdre el tresor que guardo al cor des d'aquell divendres. Però cada cop tinc menys clar com era la seva cara, ja no recordo la seva veu i em pregunto qui és. De qui m'he penjat? Ja no en tinc ni idea. Perquè ara ja no me'n recordo.
Només em queden les fotos, els vídeos i les cançons. I em direu: "I et queixes!? Si ho tens tot!"

Però donaria el que fos per tornar-lo a tenir al davant.

+++++++++++++++

I ara, que el temps m'allunya de les emocions, em pregunto:
De què em vaig enamorar, d'ell, o del seu món?

+++++++++++++++

Doncs res, tu, que estic tonta, tonta, tonta. I només faig que donar voltes al mateix tema, una vegada i una altra... Ai, si és que no es pot celebrar el Sant Jordi sola... U____U
xDDD

St Jordi 2010


Vull pensar sempre en tu. Plorar per tu.
Per tu, morir. Per tu, renéixer, viure.

Fugiré. Et miraré. Tornaré a escriure

versos d'amor. D'amor sóc trist i bru.


Marià Villangómez


Aquest és el petit poema que tenia la rosa que m'ha regalat el meu pare. Em feia il·lusió posar alguna cosa, ja que avui som St Jordi!

Aquesta tarda aniré a la Riera, a veure si venc alguna maqueta... =P

Bon Sant Jordi!
I molts llibres i roses per a tothom!

diumenge, 18 d’abril de 2010

Les cançons i les seves lletres

Quants cops m'he dit a mi mateixa que m'havia d'aprendre la lletra de les cançons? Molts. Arrossego una llarga llista de cançons pendents d'aprendre'm-en la lletra.
En tots idiomes, però especialment en anglès. Suposo que per això a la imatge només hi he posat títols de cançons angleses. Perquè les espanyoles o catalanes me les acabo aprenent de tant escoltar-les, és el que té entendre el que diuen! Però amb les angleses... no puc. Sóc impossible. Em sembla que l'única cançó anglesa que em sé sencera és Lemon tree. I com m'agrada!
D'alguna cosa havia de servir que la sentís a cada maleïda hora d'anglès durant tot un curs, no? xD
M'agrada cantar les cançons i em fa molta ràbia no saber-me-les, perquè no les puc seguir. Per això sempre em dic que m'he d'aprendre les lletres, per poder gaudir més de les cançons. Però mai hi penso; ni tinc temps (ni ganes) de posar-m'hi. Sóc un desastre...

Ja que hi sóc, aprofito i avui faig una actualització completa: amb text, imatge i música. xP Després de tan de temps, no podia fer menys!

Petons!





PD: Ahir vaig tenir concert... Si aconsegueixo les fotos, parlaré de com va anar.
PD2: Si aquesta setmana he estat taaaan desconnectada és perquè HE TINGUT DUES FRANCESES A CASA! =O


+ Avui estic bé, amb molta son, però bé. =P

dijous, 8 d’abril de 2010

No puc.

No puc més.
Sento que per dins em bull el malestar. Se m'escampa pel cos, em paralitza les cames, m'adoloreix els braços, em rasca la gola, i m'explota dins el cap. Sento com un crit pugna per sortir, per ensordir-me.
Sé que acabaré explotant. Perquè això no ho aguantaré gaire més temps. És impossible!
I, alhora que em fa por fer-ho, tinc curiositat per saber què passarà.
Com explotaré?
Amb llàgrimes? Crits? Davant d'ells? Sola?
Servirà d'alguna cosa? O ho deixarem passar de llarg?
...
Val la pena?
...
Què passarà després?
...
...
Què he d'esperar?
...
...
...
I aleshores... Què?



Jo ja no sé què fer, com tirar endavant. Són masses coses i no puc amb totes. No tinc forces per fer veure que no passa res, per seguir somrient quan estic destrossada per dins.
No puc.
Jo sola, no. Però tampoc sé a qui necessito.

Ja no sé res.

Només sé que vull que s'acabi tot això.

I si pot ser, que acabi bé.
Amb un final feliç.

Si us plau!

dijous, 1 d’abril de 2010

Moriria por vos - Amaral

Com ha dit avui la meva germana: Mira Júlia, la teva cançó!




M'encanta. I m'enamora una vegada i una altra. Em recorda una nit que, ara mateix, significa molt per mi. El moment en què va començar aquesta bogeria que ara arrossego... I aquesta tendresa permanent que tinc al cor.


Como Nicolas Cage en Living las Vegas
Veo caer la nieve en la hierba,
Un Robinson en una isla desierta
Como Nicolas Cage en Living las Vegas
Soy el invierno contra tu primavera,
Un Dorian Gray sin pasado ni patria ni bandera

Será tu voz, será el licor,
Serán las luces de esta habitación
Será el poder de una canción,
Pero esta noche moriría por vos
Será el champagne, será el color de tus ojos verdes
De ciencia ficción,
La última cena para los dos
Pero esta noche moriría por vos

Como Nicolas Cage en Living las Vegas
No tengo planes más allá de esta cena,
Es un misterio hacia dónde la noche nos lleva
Como Nicolas Cage en Living las Vegas
Vamos, mi niño, a perder la cabeza
Como si fuera nuestro último día en la Tierra

Será tu voz, será el licor
Serán las luces de esta habitación
Será que suena Marquee Moon
Pero esta noche moriría por vos
Será el champagne, será el color de tus ojos verdes
De ciencia ficción
La ultima cena para los dos
Pero esta noche moriría por vos.



Petons i bona nit!


PD: Ho havia de posar, porto dos dies amb aquesta cançó al cap. xP

dissabte, 27 de març de 2010

Força


Vull tenir els collons de mirar la vida a la cara i tirar endavant.
De treure forces d'on ja no n'hi hagi per no aturar-me mai.

Ara i sempre.


+++++++++++++++



+ Amb molts problemes al damunt, però amb ganes de solucionar-los.


PD: Sí, he fotut el mateix a tot arreu, fotolog, facebook i blog. xD I què?
Quan m'agrada una cosa, la repeteixo! =P

divendres, 26 de març de 2010

I ara, finalment, Facebook

Sí, m'estic internetitzant.
I al final he caigut al Facebook. Era inevitable! Tothom connectat i jo aquí soleta... No podia ser! Encara em costa situar-me i sé que m'estic perdent moltes coses, però poc a poc me'n vaig sortint. Tampoc penso deixar de banda la resta de coses, no abandonaria el blog per res del món! No tenen ni punt de comparació, són dos móns totalment apartats.


I ja està. xD


Què més dir?
Crec que tothom sap que avui HAN COMENÇAT LES VACANCES DE SETMANA SANTA! Que demà a dos quarts de nou hi ha el "Dia del planeta" o alguna cosa així (vamos, un apagón general) i que hi penso participar. I que diumenge es canvia l'hora, vamos, que anirem tots sobats.

Jo la setmana santa la passaré a caseta, fent tot el que el dia a dia no em deixa fer. =P

Molts petons i bona Setmana Santa!

dimecres, 24 de març de 2010

Twittertwittertwitter

Res, tu! Que va molt bé per quan t'aburreixes i vols escriure qualsevol parida que no creus corresponent (ara ja parlo com... no sé com què parlo xD) d'escriure en un blog seriós (bé, seriós, seriós, no gaire...).

A veure si poc a poc hi va apareixent gent! Que últimament em trobo molt apartada de tothom... i és que avui he parlat amb gent que potser feia mig any que no hi parlava! És el que té fer amistats a distància...
És clar, a l'estiu, entre sortides, viatges, colònies... vas coneixent gent. I a la que les classes no et deixen temps ni per respirar... els perds de vista. No s'hi val!

Aix... M'estic començant a plantejar això de deixar-me caure (pobre de mi, amb les poques ganes que en tinc!) pel Facebook... Al final, guanyaran més les ganes de saber d'aquells que fa tant que no veig que els meus principis. xD

Ai, la distància!


PD: Pau, tens Twitter? T'ho pregunto directament a tu, que sé que em respondràs. xD Si no en tens, fes-te'n un, anda... ;P Que em faràs feliç!

dimarts, 23 de març de 2010

Un de sol

La meva ment s'ha reduit a un sol pensament.
++++++++

A veure si endevineu quin! xD

Ja no m'importa la resta; cap dels meus hobbys em motiva, ara mateix. Ja res aconsegueix posar-me nerviosa; ni els exàmens, ni tan sols els càstings. Ja no tinc ganes de res més.
Només d'una sola cosa... massa impossible.

Petons!

diumenge, 21 de març de 2010

Passos

Per cada dos passos cap endavant, en retrocedeixo un.

Ei! Però això és un pas cada vegada! No se'n diu avançar, d'això?
A poc a poc, sí, però avanço.

++++++++++++++++

L'assaig d'avui ha tingut coses bones i coses dolentes. Com la vida. Es tracta de saber acceptar-ho.
I demà dilluns... Quina mandra... Això sí que em costa massa acceptar-ho!

I poca cosa més a dir... Jo, al contrari que la Pau, he fet poca cosa aquest cap de setmana... I si a part, sumem que el que he fet no ha sortit del tot bé... x_____D

És igual, demà comença un nova setmana.

Petons!

dissabte, 20 de març de 2010

Amor a primera (potser segona, o tercera) vista

L'ambient, l'emoció, el neguit, el fum, la calor empalagosa, l'olor dolça de l'alcohol, la música ressonant-me per dins... i els seus ulls.
Amb molt de gust m'hi hauria quedat, allà, enganxada a la seva mirada i sospirant a cada compàs.
M'hi hauria quedat tota la eternitat.

Perquè... ara què queda?
Res.
Només aquest malestar a la panxa que em recorda aquells ulls en els que em vaig perdre.

Tan de bo hagués pogut aturar el temps.



PD: Bé, em sembla que jo també tinc problemes sentimentals, com la Pau. xD Ai! les hormones...


+ Boja i irremediablement penjada. =$

divendres, 19 de març de 2010

I de canvis anem

Sembla que últimament tinc ganes de renovar-me, així que vaig anar a la perruquería. I em vaig ondular el cabell! Però només una mica...
Jo amb el meu cabell sempre tinc problemes, de seguida em canso d'ell. Així que, quan comença l'estiu, me'l tallo ben curtet. Alehores me'l deixo créixer, fins a mitjans d'hivern, que ja el tinc llarg i no m'agrada, que alehores m'hi faig alguna cosa: buidar, tallar les puntes... Mai abans m'hi havia fet res semblant al que he fet ara. El moldejat em durarà un parell de mesos i, quan s'apropi el bon temps, me'l tornaré a tallar. Així de simple. xD

I ja està, és tot el que volia dir. No tinc fotos, així que no puc posar imatges...

Estic nerviosa perquè avui tinc un concert. A un pub irlandès: la gent xerrant, si ens equivoquem ningú se n'enterarà... Però ESTIC NERVIOSA! No ho puc evitar!
Possiblement mai aconsegueixi arribar a estar tranquil·la abans dels concerts. xP

I aquí ho deixo! Que estem a classe d'informàtica i han posat un capítol de House... Mai n'he vist cap! =O



+ Avui estic contenta... =P

dilluns, 15 de març de 2010

Plantilla nova, vida nova!

Sí! Per fi!

Una plantilla nova, fresca, xula, agradable, que m'agrada i que domino!
Una plantilla GENIAL!
Ara sí que em moro de ganes de començar a posar coses per aquí! Si jo ja ho he dit, la meva crisis amb el blog era per tema de plantilla...
Uah, és que ara és genial... La lletra és més grossa, les línies són més (una mica xP) llargues i és més còmode llegir.
I a mi m'agrada.

Que és el que importa, no?

Doncs ja ho he dit: plantilla nova, vida nova! A veure si ara el blog millora! Començo bé, no? Dues actualitzacions amb un dia! I a sobre he retocat una imatge amb Photoshop i he modificat HTML. Què més puc demanar?
...
Que em toqui la loteria! xD


Petons i abraçades per tots! I felicitat per tothom!


Avui, estic feliç.
Per una cosa tan estúpida com un blog.
Però que m'ha fet feliç!


PD: I no paro d'escoltar la cançó de Dont worry be happy! M'he enganxat! =S A veure qui dorm, ara...

CaixaFòrum i escultures


Avui hem anat d'excursió al CaixaFòrum i ens hem patejat mig Barcelona (vale, no x___P) per veure quatre escultures. Per sort, ha estat millor que la sortida dels transports (d'aquesta prefereixo no dir-ne res ¬¬ Vaya merda d'excursió!).
I, per mi, el millor moment ha estat a l'estona lliure del dinar (naturalment!). El parc era... genial, a mi m'ha enamorat, estàvem al solet, amb el bon dia que feia, la panxa plena, tranquilitat... Fantàstic.
M'agradaria tornar algun dia al parc aquest; és molt, però que molt, xulo. A mi m'ha encantat.

Si en el fons... tampoc ha estat tan malament!



PD: I aquí comença el meu propòsit (o més aviat varis propòsits xP) d'aprendre a utilitzar el Photoshop i d'actualitzar el blog amb més freqüència. :P
Hauria volgut posar abans la foto que ens vam fer la Clàudia i jo quan vaig anar a casa seva, però m'ha de passar les fotos (i la recepta d'un pastís bonísssim! :P).
PD2: No m'agrada la plantilla del blog... :/ Vull canviar-la, però tampoc m'agrada cap de les que hi ha... I no sé on trobar-ne una de ben xula! Crec que tinc la crisi amb el meu blog per la plantilla... :S
PD3: És igual de llarg el fragment dels post dates que l'actualització en si. xD

dissabte, 13 de març de 2010

Don't worry be happy!




Escolteu-la i us animareu!

Aquesta setmana ha estat de les pitjors de la meva vida. No se m'ha mort ningú, no m'he fet mal, no m'he barallat amb cap amiga... Però no em trobava a mi mateixa. Estava desapareguda.
No trobava forces per fer res, ni escriure aquí, ni a cap paper, ni dibuixar, ni parlar amb ningú, ni actualitzar el fotolog... Estava OUT. Sense ganes de res.

Fins escoltar aquesta canço. Ara ja està.

Ara em moro de ganes d'anar aquesta nit a casa la Clàudia. Estar parlant de coses nostres fins a les tantes, riure, passar-m'ho bé.
Fer fotos d'aquestes estúpides que es fan les adolescents (i que jo mai m'he permès fer) i demà posar-les al blog i al fotolog, per mostrar com de genial és aquesta tia i com l'estimo.
Per tornar a passar per aquí amb alguna cosa que realment vulgui posar.
Per tornar a actualitzar amb ganes i sovint (vale, ja sé que no sóc la reina de la continuïtat v___vU) i sentir-me bé amb mi mateixa.

Per tornar a estar viva!


Com ser-ho? La solució als problemes?
Don't worry, be happy.


Petons i alegria per tothom!

dilluns, 22 de febrer de 2010

Amaral


Perquè la seva veu em fascina, i les seves lletres em posen els pèls de punta.

És única.

Res, tu. Que m'he enxampat a mi mateixa taralejant aquella canço de: Salta aunque nadie te comprenda, por encima de cabezas huecas.... I he pensat: va, dona, anima't i actualitza el blog! I mentre s'engegava l'ordindor (que li costa eternitats xD) he buscat el CD d'Amaral - Pájaros en la cabeza, que és el primer que vam tenir a casa d'ella (i l'únic a part de l'últim que ha tret: La barrera del sonido (que és la gravació d'un concert en directe a Madrid)) i amb el que la vaig conèixer. I m'he posat a escoltar-lo; no sé què té que aconsegueix que m'animi, alhora que em posa nostàlgica. Sóc ben complicada!
Així que, com que no tinc res interessant per escriure, la meva entrada d'avui la dedico a ella i a les seves lletres que m'han quedat gravades al fons del cap. Per sempre.

Perquè són genials. I m'encanten.

diumenge, 21 de febrer de 2010

Sense paraules

Com li passa a la Pau... no sé què escriure. En tinc ganes, m'agrada... però estic desbordada. Tinc tantes idees, tantes emocions... que no les domino i no sé com enfocar-les. Tinc la ment curulla d'històries i de paraules, però estan totes desordenades.

Masses idees i poques paraules. Estic desbordada pels meus pensaments i no sé com arreglar-ho.

dissabte, 13 de febrer de 2010

El cafè del meu avi


El cafè del meu avi està a la cantonada d'un carrer qualsevol d'una poble qualsevol d'un país qualsevol. El cafè del meu avi té un nom qualsevol. També és un cafè qualsevol, ni el pitjor ni el millor.
Senzillament, és el cafè del meu avi.


PD: I, com ja he dit al fotolog, això és el principi d'una història que no va arribar a ser res.
Ara, és alguna cosa.

dijous, 4 de febrer de 2010

MUSICAULA LADCUIG al 25888

Pel que més volgueu, voteu!
Pels qui no ho sapigueu, toco en un grup de música celta (http://www.myspace.com/ladcuig) i ens hem presentat a un concurs per a estudiants.
Per passar l'eliminatòria necessitem els vostres vots. Si us plau, dediqueu només uns minuts a enviar un SMS al 25888 amb el text: musicaula ladcuig (no importa si són majúscules o minúscules).

Si voleu escoltar la nostra cançó... Aquí.
http://www.musicaula.com/index.php?keyword=Lad+cuig&search=buscar&option=com_find
Heu de clickar la fletxa gris que hi ha cap a la dreta.

Gràcies!

Si us plau, VOTEU! Ajudeu-nos a arribar a semifinals!

Petons!


PD: Vale, sí, el text és un copia i pega del que he posat al fotolog. xP No tenia temps!

diumenge, 24 de gener de 2010

Sé el que no vull. Però, i el que vull?

Tinc clar quan una cosa no m'agrada, quan no és el que busco.
Sé com no vull que siguin els treballs en grup, sé que no m'agrada la lletra de Star, sé que no m'agrada el rosa, sé que no m'agraden els prepotents, sé que no vull estar trista, sé que no vull ser metge ni dedicar-me a la tecnologia, sé que no m'agraden els dibuixos que faig últimament, sé que no m'agrada com actuo, sé que no m'agrada no estudiar prou, sé que no m'agrada no dir sempre el correcte.
Sé que hi ha coses que no vull.

Però no tinc ni idea del que busco.
No sé com vull que siguin els treballs en grups, no sé què arreglar de la lletra de Star, no sé quin color m'agrada per damunt de tots, no sé quin tipus d'home m'agrada, no sé què és exactament la felicitat, no sé què vull ser de gran, no sé què canviar dels meus dibuixos, no sé com hauria d'actuar, no sé com fer-ho per estudiar més, no sé què és correcte per dir.
No sé què vull.

Ara que m'ho miro... Sóc bastant perfeccionista i molt indecisa, no?
M'agradaria tenir les idees més clares.

Serà cosa de l'edat? Em sembla que no.
Això ens passa a tots.



PD: I a qui no li passi... quina sort!

diumenge, 17 de gener de 2010

Avatar























M'ENCANTA.


Ahir la vaig anar a veure. Em vaig marejar, vaig patir i vaig plorar. I em vaig enamorar de Pandora i els seus habitants. Una peli genial. Previsible, però magnífica. De les que m'agraden! =P
La recomano!

dissabte, 16 de gener de 2010

On s'aprèn a sobreviure?


On puc aprendre coses que van més enllà de les matemàtiques i la llengua?
On m'ensenyaràn a anar pel bon camí?
On aprendré a fer el que toca?
On m'ensenyaràn a acceptar la mort?
On m'ensenyaràn a viure amb aquesta inquietud que és la vida?
On m'ensenyaràn a aprofitar cada segon?
On m'ensenyaràn a estimar la vida per damunt de tot?

On m'ensenyaràn a sobreviure a aquest món?



PD: La vida és molt més del que ens pensem. Sens dubte.

divendres, 15 de gener de 2010

Nathan & Angee

La rialla va sonar a les seves orelles com música celestial. Clara i sincera.
En Nathan se la va mirar amb els ulls plens de tendresa. La seva cabellera, una bona mata de rínxols negres com la nit i brillants com el dia, flotava fregant lleugerament les espatlles primes. Seia tranquil·la, amb els peus dins l'aigua clara del rierol. Se la veia relaxada allà asseguda, parlant de coses simples i estúpides. Els seus preciosos ulls, tan nets com l'aigua de la clariana, ho observaven tot, amb ànsies de no perdre's res. Va girar el cap i el va mirar.
- Què passa? Tinc alguna cosa a la cara? - va dir divertida. Cada moviment, cada gest que feia, era fresc i tendre. No hi havia res en ella dolent. Era terriblement bonica.
- Ehh... no! No. Estava distret... - en Nathan es preguntava què feia ell amb aquell àngel caigut del cel. Ell, amb els seus cabells de palla, les mans pelades i tan esprimatxat, no hi feia res, allà. No es creia mereixedor de la seva amistat.
- Escolta, què et sembla si avui anem a collir móres? Tinc ganes de menjar-ne! - va dir ella, mirant amb un somriure el bosc.
- No has de tornar al temple? - el sol ja feia estona que havia passat el zenit.
- Sempre li puc dir a la Dàlia que m'he trobat algun animal ferit - va fer un somriure trapella - No hi vols anar? - en Nathan va sospirar davant aquella proposta. Per ell, cada moment que passaven junts era la glòria. I més des que ella havia entrat a formar part de les pupil·les de la sacerdotessa del poble.
- Angee... No vull que tinguis problemes. Prefereixo poder-te tornar a veure demà... Si no et veig cada dia, crec que em moriré. Et molesta que ens despedim ara, avui? - estava una mica espantat per la reacció de la noia. Va girar el cap. L'Angee el mirava amb els ulls molt oberts, intensos, molt a prop d'ell.
- Com t'ho fas per ser tan maco? - va dir amb un xiuxiueug.
- ... No ho sé - va sentir com tot ell enrogia, des dels peus fins les orelles. Va abaixar la vista, avergonyit. I va sentir la dolçor a la seva galta, un esclat d'amor sobre la seva pell. Els llavis dolços de l'Angee es van separar d'ell.
- T'estimo molt, Nathan - i va somriure.
I van tornar agafats de la mà i rient cap al poble.

***********

Sent la rialla, aquest cop amagada. Riu per ella mateixa, dins el món de la revista que llegeix.
I en Nathan la mira amb els ulls plens de tendresa. La cabellera ja no és curta, ara són un bon grapat de rínxols recollits sobre la seva falda que gairebé arriben al terra. Però segueixen sent negres com la nit i brillants com el dia. Esta relaxada, asseguda a la tumbona, al seu costat. Els seus ulls amagen segles i segles de patiment, de por i desesperació. Però ara, ella és feliç. I els ulls tornen a brillar després de tant temps apagats. Gira el cap i el mira.
- Què passa? Tinc alguna cosa a la cara? - diu, divertida. Ja no és la petita noieta d'aleshores. Ara és una dona, una dona amb molts, potser masses, anys d'experiència. Però, tot i el pas del temps i el dolor sofrits, encara és terriblement bonica.
- Ehh... no! No. Estava distret... - en Nathan recorda aquesta situació. Tot i el temps que ha passat, ho recorda. Sacseja el cap i somriu per ell mateix. No tornarà a ser un covard - Angee... - ella, sorpresa, deixa de banda la revista i el mira, interrogativa - No estava distret. Pensava que ets molt bonica. Ara i sempre - desvia la mirada, una mica espantat per la reacció de la dona. Gira el cap. L'Angee el mira amb els ulls molt oberts, intensos, molt a prop d'ell.
- ... Com t'ho fas per ser tan maco? - diu amb un xiuxiueig. I aquest cop ell no respón amb un No ho sé... ni es posa vermell. Aquest cop la mira als ulls i diu suaument:
- Estimar-te. Estimar-te per damunt de tot, Angee. - i els ulls d'ella es neguen de llàgrimes.
- T'estimo molt, Nathan - i somriu.





PD: Bé, aquí teniu un altre text, d'aquests que, possiblement, no sortirien al llibre. Però que a mi m'encanten i són d'alló més divertits d'escriure. Per mi, són textos frescos, que fan que no em cansi mai d'escriure. Espero que us agradi!

dimarts, 5 de gener de 2010

Reis i regals


Quants regals hi haurà demà al matí?
Tinc ganes de veure-ho.



PD: La foto no és res de l'altre món, amb prous feines s'acosta a la meva idea original, però és el que m'ha sortit. No em demaneu més. xD
Petons!

dilluns, 4 de gener de 2010

15!


Increïble.
15.
15 anys, senyores i senyors.
15.
...
Uau.



diumenge, 3 de gener de 2010

Bon any nou!

2010.

Bé, ja hem arribat a les dues xifres. S'ha quedat enrere això d'escriure dos zeros seguits.
No ho trobeu sorprenent? Són números: 2009, 2012, 1993, 1754, 1843, 2004... Números. Però volen dir tantes coses... Vides. Vides que han arribat, vides que han marxat. Fets. Fets que ens han fet evolucionar, fets que ens han cambiat. Sentiments. Por, alegria.
Temps. Hi ha temps. Molt de temps en només quatre números.
Què es pot fer en un any? Moltes coses.

Què he fet el 2009? Res.
Què faré el 2010? Tot.

No ho sé, l'any que deixo enrere, està ple de decepcions i frustracions. Ja no parlo en termes globals i que incumbeixen a altres persones. Ja no parlo de crisis econòmica, de canvi climàtic, o de delinqüència. Parlo de mi.

He fet el que volia fer? He aprofitat el temps? He dit el que volia dir? He actuat com jo volia? No ho sé, però em fa l'afecte que no. Que he deixat passar moltes coses pel meu davant sense agafar-les. Oportunitats que he deixat passar per por a equivocar-me. Paraules que he callat per por a una mirada. Coses que no he fet per mandra.

Miro enrere i penso en tots els plans que havia fet per mi, per la meva vida. I molts pocs s'han portat a terme. I sempre ha estat així. Per mala sort, són mandrosa de mena, tinc poc temps lliure i em distrec fàcilment. Així que mai ha estat fàcil fer aquelles coses que són innecessàries, però que em farien immensament feliç.

Però el dia 1 de gener del 201o, a quatre dies del meu aniversari, em vaig aixecar i vaig veure que feia un matí radiant (encara que a la tarda s'ennuvolés xD). I em va fer la sensació que podia cambiar. Que comença un nou any. I una nova vida. Que gairebé tinc 15 anys i m'hauria de començar a moure. Que el meu passat és el que és i no el puc canviar. Però al meu futur només hi ha pàgines en blanc on jo trio què escriure.
I aquest cop, hi vull escriure la felicitat.

Bon any nou!


PD: Quina cosa més rara he escrit, no? xD