+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dilluns, 31 de gener del 2011

Fum i foc

Les flames l'envoltaven per tot. Mirés on mirés, no podia distingir res més que el daurat i vermell del foc. El fum li enterbolia els sentits, amb prous feines podia respirar, i sentia que les cames no tenien la força necessària per aixecar-la del terra i sortir corrents entre les flames. I entre aquell caos, al mig d'aquella presó de foc i fum, hi era ell, estirat al terra, amb les mans fredes i el cos inert. Els ulls que abans havien estat plens de vida i de bondat, ara no eren més que dues caniques vidrioses que l'observaven sense cap rastre de vida. Havia marxat. No s'ho podia creure. 
Sabia que les llàgrimes no eren cosa del fum. No podia ser veritat, allò no podia estar passant. Aquell que romania estès a terra, aixafat sota una gran biga de fusta, no podia ser el seu germà. Ell no la podia haver abandonat. Sense el seu bessó, se sentia buida i perduda. Junts, eren un tot, però ella sola no era res, absolutament res. Ella, sense ell, no era. No podia ser cert que ell ja no fós allà. Simplement era una cosa impensable. El cap li rodava, i sentia que per dins se li removia tot. Tenia ganes de vomitar, de xisclar, de bramar i abraçar ben fort al seu germà i tornar-lo a la vida. 
No podia haver mort. Estimava massa la vida! Era massa bondadós, massa feliç, massa honrat, massa amable. Ell no es mereixia abandonar aquell món tan aviat. Només tenia vuit anys! No podia permetre que el seu germà desaparegués així com així, ella no es podia quedar sola. Sabia, sentia dins el seu cor, que ell no l'havia abandonat. Eren bessons, no es podien separar.
A poc a poc es va apropar al cos fred del nen, i el va abraçar. Les flames afamades del foc que ja feia estona que rossegaven el seu germà van començar a pujar pels seus braços, però ella entenia aquell dolor com l'ànima del seu germà entrant dins el seu cos. Això faria, ella li donaria el seu cos perquè ell pogués seguir vivint al seu costat. Per sempre junts.
L'últim que va veure abans que el dolor i el fum la deixessin inconscient va ser una figura poderosa i imponent sortir del foc i cridar alguna cosa que ja no va aconseguir desxifrar. Després, l'únic que va quedar va ser la foscor.

++++


Doncs bé, aquí deixo un petit escrit sobre la... la... encara no he decidit el seu nom xP De moment l'anomenaré la boja dels barrets, ja que resulta que una de les seves... "característiques" és que mai va enlloc sense barret (en té moltíssims, de tot tipus i colors). Parlo del meu personatge pel taller de teatre, vaja. A partir d'aquest incendi i de la mort del seu germà, comença la seva bogeria. Tot i això, ella està més sencera del que sembla, i s'entera de les coses més del que la gent es pensa... En realitat, l'únic que li passa és que està convençuda que ella és el seu germà. Gairebé res, vaja. xD
Últimament dono forces voltes sobre el seu passat, intento conéixer-la (o conéixe'l?) millor, entendre la seva manera de pensar. Tot plegat és complicat, perquè això d'haver de posar-se a la pell d'una boja no és fàcil... però és tot un repte!

Ara que ho penso, crec que mai havia posat res relacionat amb les classes de teatre al bloc. Però em sembla que aquesta no serà l'última entrada que faré sobre el tema, perquè el taller d'aquest any, promet. I si el taller em falla, em queda la boja dels barrets, que també promet donar-me guerra per un temps.

diumenge, 16 de gener del 2011

La Costa del silencio i altres



No em pregunteu per què penjo ara aquesta cançó, que no ho sé ni jo. Simplement, avui m'he llevat, i he recordat Mago de Oz, i he començat a buscar a l'Spotify... I ha estat com tornar un any enrere, quan escoltava els vídeos al Youtube, buscant d'un en un. M'he sorprès a mi mateixa al descobrir que encara em sé alguna de les lletres! No sé quan els vaig deixar de banda, als pobres, però el cert és que ho vaig fer. Així que avui m'he dedicat a tornar-los a escoltar, amb les seves melodies enganxoses i els crits del cantant. I m'he adonat que em segueixen agradant tant com abans. Podria posar moltes cançons seves, però seria saturar l'entrada de vídeos, i tampoc es tracta d'això... Així doncs, he triat la Costa del silencio, que em sembla una cançó preciosa i plena de força. Recordo que la vaig descobrir gràcies als nois del grup, que me la van passar, i a partir d'aquí, tota la resta. Com la de Hoy toca ser feliz, que és una dosi de postivisme directa a la vena. O La rosa de los vientos, una cançó preciosa. També he redescobert La voz dormida, que vaig tocar amb la flauta a l'orquestra de l'institut, i que tant m'agradava. I bé, Somewhere over the rainbow, que és una cançó que em toca la fibra la toqui qui la toqui i sigui la versió que sigui. 

Potser sembla una entrada estúpida, però necessitava recollir aquestes cançons totes juntes a algun lloc, i per alguna cosa el bloc és meu... xD
Estic feta un garbuix. Sóc un grapat de dubtes, d'incertesa, de desitjos, de pors, d'inseguretats... Tu no te n'adones, ni t'imagines tot el que em provoques. Suposo que ni se't deu haver passat pel cap imaginar-te tot el que has canviat dins meu. Has capgirat el meu món. Tot el que jo era abans, de cop ja no té sentit. Tot el que abans m'havia omplert, ara no aconsegueix fer desaparèixer la buidor que només pots omplir tu. I mentre el meu cor em demana que no m'enganyi, que no me n'amagui, el meu orgull m'impedeix ser-te (i ser-me a mi mateixa) sincera. És un constant de reprimir tot allò que em surt de dins per no demostrar quant m'importes. Em fa por que t'espantis si et demostro tot el que sento de veritat. 

Em pensava que aquestes coses eren més senzilles, que tot sempre sortia de natural, sense haver-se de preocupar. Jo no sabia que la inseguretat sempre hi és, fins i tot quan ja no has d'amagar res. I és que no aconsegueixo desfer-me de la paret que jo mateixa he anat creant al meu voltant amb el pas dels anys. Em costa mostrar-me tal i com sóc, amb els sentiments i les emocions a flor de pell, perquè els puguis tocar i entendre'm. Em fa por que em puguis fer mal si confio en tu, sense amagar-te res del que penso i sento. Sempre m'ha fet por que em fereixin, més del que em pensava. Potser va ser per això que em vaig anar cobrint de capes dures i resistents, perquè ningú em pogués fer mal. Però com em va dir una vegada algú, aquest mur m'impedeix viure intensament. Aquest mur m'allunya de tu, tot i que jo l'únic que vull és apropar-me.

Voldria ser més forta, més valenta. Voldria tenir la valentia d'abandonar la meva bombolla, de llançar-me a la vida, de deixar sortir el que hi ha dins meu. Tenir la valentia d'explicar-te el que ara escric, de mirar-te a la cara i dir-te la veritat, sense intentar amagar res, oblidar-me de l'orgull i la inseguretat.

Jo em pensava que s'havien acabat les nits al llit donant voltes a les coses, que s'havien acabat les menjades de cap. Però sembla que m'hauré d'acostumar a viure amb elles per sempre. Cada cop que apareixes tu pel meu cap, el desig, l'orgull i la inseguretat comencen una lluita aferrissada dins meu. 

Saps? Ets un acaparador. No deixes que faci res tranquila, sense que apareguis entre els meus pensaments. És igual el que estigui fent, és igual si és important o no, és igual l'hora que sigui, és igual si estic trista o feliç. Tu simplement ets allà, dins el meu cap, defensant el teu territori. I el meu orgull em retreu que no pugui deixar de pensar en tu. I aleshores em sento culpable, per descuidar la resta de coses per tu.

A vegades... crec que m'has robat la meva llibertat. Jo sempre he estat acostumada a controlar els meus pensaments (sí, encara que a vegades volin cap a terres llunyanes rebossants de màgia amb herois d'aquells de capa i espasa i princeses amb caràcter, els controlo) i les meves accions. A fer les coses que em venien de gust, sense pensar en els altres. M'agrada passar tardes per mi i només per mi, llegir un bon llibre, dibuixar, escoltar música i cantar fins a quedar-me sense veu. M'agrada passejar pels carrers i impregnar-me de cada petit detall. M'agrada deixar volar la imaginació i fer tot allò que em vingui de gust, sense estar pendent de la resta. Però tot aquest temps que passava sola i que sabia gaudir, ara em fa mal. Em fa mal perquè et trobo a faltar a cada minut que no ets amb mi. I aleshores, l'orgull em torna a retreure que et vulgui tenir al meu costat en tot moment. (Ben mirat, potser jo també sóc una acaparadora...)

I aleshores és quan veig que, inconscienment, m'has tret la llibertat, perquè el que sento em lliga a tu com mai m'havia lligat res a ningú. I això m'espanta. Jo no sé confiar en les persones, no n'he sabut mai. Sempre m'he guardat les coses per mi, i ni tan sols aquells més propers a mi saben la meitat de tot el que tinc a dins. Sempre m'he mantingut allunyada de tot plegat. Però amb tu no puc, no em vull seguir mantenint lluny. Jo vull oblidar aquesta mania meva d'auto-protegir-me, jo vull ser capaç de confiar en tu. Vull ser capaç de no espantar-me pel que sento i pel que signifiques per mi.

Suposo que tot plegat no és tan extrany, ni tan greu. En realitat, m'ensumo que a molta gent també els deuen passar coses semblants, però és clar... a vegades, costa recordar que la resta de persones també es capfiquen i tenen inseguretats. Sovint, tan enfeinats amb els nostres propis mal de caps, oblidem que la resta també en tenen.

Crec que hauria de començar a aprendre a deixar-me portar, a gaudir de les coses, a llançar-me a la piscina. Potser és hora de que deixi de banda les meves pors i comenci a dir (i fer) el que sento de veritat.