La finestra

Estic feta un garbuix. Sóc un grapat de dubtes, d'incertesa, de desitjos, de pors, d'inseguretats... Tu no te n'adones, ni t'imagines tot el que em provoques. Suposo que ni se't deu haver passat pel cap imaginar-te tot el que has canviat dins meu. Has capgirat el meu món. Tot el que jo era abans, de cop ja no té sentit. Tot el que abans m'havia omplert, ara no aconsegueix fer desaparèixer la buidor que només pots omplir tu. I mentre el meu cor em demana que no m'enganyi, que no me n'amagui, el meu orgull m'impedeix ser-te (i ser-me a mi mateixa) sincera. És un constant de reprimir tot allò que em surt de dins per no demostrar quant m'importes. Em fa por que t'espantis si et demostro tot el que sento de veritat. 

Em pensava que aquestes coses eren més senzilles, que tot sempre sortia de natural, sense haver-se de preocupar. Jo no sabia que la inseguretat sempre hi és, fins i tot quan ja no has d'amagar res. I és que no aconsegueixo desfer-me de la paret que jo mateixa he anat creant al meu voltant amb el pas dels anys. Em costa mostrar-me tal i com sóc, amb els sentiments i les emocions a flor de pell, perquè els puguis tocar i entendre'm. Em fa por que em puguis fer mal si confio en tu, sense amagar-te res del que penso i sento. Sempre m'ha fet por que em fereixin, més del que em pensava. Potser va ser per això que em vaig anar cobrint de capes dures i resistents, perquè ningú em pogués fer mal. Però com em va dir una vegada algú, aquest mur m'impedeix viure intensament. Aquest mur m'allunya de tu, tot i que jo l'únic que vull és apropar-me.

Voldria ser més forta, més valenta. Voldria tenir la valentia d'abandonar la meva bombolla, de llançar-me a la vida, de deixar sortir el que hi ha dins meu. Tenir la valentia d'explicar-te el que ara escric, de mirar-te a la cara i dir-te la veritat, sense intentar amagar res, oblidar-me de l'orgull i la inseguretat.

Jo em pensava que s'havien acabat les nits al llit donant voltes a les coses, que s'havien acabat les menjades de cap. Però sembla que m'hauré d'acostumar a viure amb elles per sempre. Cada cop que apareixes tu pel meu cap, el desig, l'orgull i la inseguretat comencen una lluita aferrissada dins meu. 

Saps? Ets un acaparador. No deixes que faci res tranquila, sense que apareguis entre els meus pensaments. És igual el que estigui fent, és igual si és important o no, és igual l'hora que sigui, és igual si estic trista o feliç. Tu simplement ets allà, dins el meu cap, defensant el teu territori. I el meu orgull em retreu que no pugui deixar de pensar en tu. I aleshores em sento culpable, per descuidar la resta de coses per tu.

A vegades... crec que m'has robat la meva llibertat. Jo sempre he estat acostumada a controlar els meus pensaments (sí, encara que a vegades volin cap a terres llunyanes rebossants de màgia amb herois d'aquells de capa i espasa i princeses amb caràcter, els controlo) i les meves accions. A fer les coses que em venien de gust, sense pensar en els altres. M'agrada passar tardes per mi i només per mi, llegir un bon llibre, dibuixar, escoltar música i cantar fins a quedar-me sense veu. M'agrada passejar pels carrers i impregnar-me de cada petit detall. M'agrada deixar volar la imaginació i fer tot allò que em vingui de gust, sense estar pendent de la resta. Però tot aquest temps que passava sola i que sabia gaudir, ara em fa mal. Em fa mal perquè et trobo a faltar a cada minut que no ets amb mi. I aleshores, l'orgull em torna a retreure que et vulgui tenir al meu costat en tot moment. (Ben mirat, potser jo també sóc una acaparadora...)

I aleshores és quan veig que, inconscienment, m'has tret la llibertat, perquè el que sento em lliga a tu com mai m'havia lligat res a ningú. I això m'espanta. Jo no sé confiar en les persones, no n'he sabut mai. Sempre m'he guardat les coses per mi, i ni tan sols aquells més propers a mi saben la meitat de tot el que tinc a dins. Sempre m'he mantingut allunyada de tot plegat. Però amb tu no puc, no em vull seguir mantenint lluny. Jo vull oblidar aquesta mania meva d'auto-protegir-me, jo vull ser capaç de confiar en tu. Vull ser capaç de no espantar-me pel que sento i pel que signifiques per mi.

Suposo que tot plegat no és tan extrany, ni tan greu. En realitat, m'ensumo que a molta gent també els deuen passar coses semblants, però és clar... a vegades, costa recordar que la resta de persones també es capfiquen i tenen inseguretats. Sovint, tan enfeinats amb els nostres propis mal de caps, oblidem que la resta també en tenen.

Crec que hauria de començar a aprendre a deixar-me portar, a gaudir de les coses, a llançar-me a la piscina. Potser és hora de que deixi de banda les meves pors i comenci a dir (i fer) el que sento de veritat.