Avui, al tornar de l'institut, he agafat el correu de la bústia de fora, per repartir-lo entre les bústies dels veïns. Hi havia un grapat de cartes del Club Super 3 per als meus veïns més jovenets, doncs sembla que és temporada de que els Súpers rebin notícies. I no he pogut evitar sentir una punxadeta al cor al recordar que jo vaig també vaig ser Súper, que també rebia cartes de tant en tant, que també em felicitaven pel meu aniversari, que també tenia un carnet.
Amb una mica de pena, he pensat que és el que toca quan et fas gran, deixar les coses de nens per ells. Però es clar... de vegades, la nostalgia et torna una mica egoísta, i penses que tu també vols una carta acolorida amb el teu nom al destinatari, que no importa l'edat que tinguis, i que només et quedin dos anys per ser major d'edat. Tu vols tornar a cridar que ets Súper, a mirar la tele totes les tardes i sentir que tu ets part d'allò, a comprar els CDs i cantar-ne les cançons, a esperar amb emoció la Festa dels Súpers, a participar al Superquè. Perquè ja se sap: quan ets Súper, ho ets per sempre.
D'altra banda, ara he buscat al Google a veure què sortia, i m'ha entristit una mica veure que amb prous feines hi surten coses relacionades amb l'antic Club Super 3. Sí, sí, el d'en Tomàtic, en Petrix i la Ruinosa, i tota la resta. El que tenia encant de veritat, i que per molt que ho intentin, mai podran superar.
Potser, els que hagin crescut amb el nou Club Super 3, d'aquí uns anys, quan tot hagi tornat a canviar, pensaran el mateix del seu Club Super 3, que és el millor. I és que crec que, si ens agrada tant, no és perquè el programa fós bo o dolent, sino perquè és un record important de la nostra infància, d'uns temps que recordem que eren més feliços.
 |
| Prefereixo el logotip antic que no pas el nou, naturalment xP |
Podria dir moltíssimes coses del Club Súper 3, començar a parlar de cada personatge, de les anècdotes que m'ha fet viure, dels records que en tinc. Però allargaria massa l'entrada (que últimament, sembla que no sàpiga escriure més que totxos), i, a part, hauria d'anar a estudiar piano, que aquesta tarda tinc classe.
Have a nice day!
Que ara toques el piano?? Noia no se d'on treus el temps per a tot... jaja's
ResponEliminaSi, la veritat es que jo a vegades també trobo a faltar coses de quan erem petites. Per exemple, les cartes que t'enviaven els del club suepr 3, ara que parlem d'aixo, quan era el teu aniversari. Me'n recordo que eren les uniques cartes que rebia durant tot l'any que valguessin la pena, amb les seves notícies i les seves imatges... sempre me els quedava per pdoer despres retallar els dibuixos que sortien!
Jo sempre he cregut que gracies al teatre, torno a ser la nena petita que era abans, que gracies al teatre puc tornar a ser jo, qui de veritat era perquè ara me n'adono, que ara sóc l'espècie de persona que m'hagués agradat ser o m'agradaria ser però no sóc la persona que són en realitat. Dos conceptes diferents...
ens veiem dimarts...