+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dissabte, 28 de gener de 2012

L'illa del nord

 Des que vaig fer-ne un treball a 3r d'ESO que n'estic enamorada.


Però és que, més enllà dels seus magnífics paisatges, més enllà de les aurores boreals que decoren el seu cel, més enllà dels fenòmens naturals dels que és testimoni aquesta illa del nord de l'Atlàntic... Islàndia em fascina per la seva gent. Per la seva cultura, per la seva civilització, i sobretot, després de veure com han superat la crisi posant per davant el poble abans que els bancs, per la seva fermesa com a país.



Si quan la vaig descobrir vaig decidir que estava prohibit morir sense anar-hi una vegada, ara crec que amb una no en tindré prou. Necessito viure a Islàndia. Encara que sigui un parell de mesos. Empapar-me de l'esperit de l'illa, conèixer la seva gent, veure amb els meus propis ulls allò que somio.


I em preguntareu si m'he tornat boja. I us preguntareu com pot ser que jo, la que no sap viure sense sol, la que odia els dies foscos, la que està enamorada del Mediterrani, està parlant de viure a un país on durant mig any és negra nit les vint-i-quatre hores del dia. Què voleu que us respongui... ni jo sé com és possible.



Deixem-ho en que és un amor irracional, una passió incontrolada. Per mi, Islàndia és com un petit paraís en aquest planeta, un lloc on les coses passen a un altre ritme, on la naturalesa no està perduda, i l'home encara té seny i enteresa.



Senyores i senyors, estic enamorada d'Islàndia.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada