Tinc ganes de que arribin el bon temps i les vacances!

Porto dues setmanes repetint aquesta frase a tort i a dret. I és que amb el mal temps que ha fet aquests últims dies, a excepció d'un parell de dies assolellats, les ganes d'estiu no han fet més que augmentar. Per mi l'hivern, un cop passades les vacances de Nadal, ja dura massa. La primavera hauria de començar el 8 de gener!

Enyoro els dies llargs, els matins calurosos i mandrosos, les tardes calmades i reposades, les nits màgiques i vibrants. Necessito els dies lliures d'obligacions per fer tot el que em moro de ganes de fer. Tinc pendents un grapat d'excursions, de dies de sol per la costa catalana, de festes majors, de tardes envoltada de pintures, de matins a la platja amb els amics, de rialles, de nits estrellades i càlides, de concerts emocionants, de sortides amb bicicleta, de fotografies parisenques, d'estones amb aquells que estimo deixant que passin les hores lentes i caluroses del Juliol.

L'hivern em cansa, m'avorreix. Odio els dies foscos, que comencen a les 10 del matí i acaben a les 5 de la tarda. I les nits d'hivern no són ni la meitat d'emocionants que les d'estiu, i en canvi són més llargues. L'estiu és vida, i només pensar en totes les promeses que hi veig escrites, em vibra cada cèl·lula d'emoció. I com que sóc una impacient, m'emmurrio cada cop que miro per la finestra i veig uns núvols foscos i profunds en comptes d'un sol espatarrant i el cel blau.

De moment, intento recrear una mica la improvisació pròpia dels dies de vacances, en què no hi han horaris ni obligacions. I encara que la Setmana Blanca només és una setmana de festa, i que tinc l'agenda ben plena de feines de l'institut per la setmana que ve, aquesta tarda m'he permès treure les acuarel·les i posar-me a dibuixar el primer que se m'acudís. 

I aquí dalt teniu el resultat. No és excepcional, m'ho miro i li veig deu mil defectes. Però fa anys que no agafava les acuarel·les, i ho he notat a l'hora de pintar. A part de que, quan jo pintava, no utilitzava l'ordinador ni penjava aquestes coses per internet, així que no en tinc ni idea de com editar el que escanejo perquè quedi bé. Crec que hauré de buscar algun tutorial... I és que em fa ràbia que els colors hagin quedat tant diferents dels originals!

Però per alguna cosa es comença... i si em posés massa exigent, sé que mai ensenyaria res a ningú. Així que aquí deixo aquest petit dibuix estiuenc fet una tarda d'hivern.

Correu, bústies, records i clubs televisius

Avui, al tornar de l'institut, he agafat el correu de la bústia de fora, per repartir-lo entre les bústies dels veïns. Hi havia un grapat de cartes del Club Super 3 per als meus veïns més jovenets, doncs sembla que és temporada de que els Súpers rebin notícies. I no he pogut evitar sentir una punxadeta al cor al recordar que jo vaig també vaig ser Súper, que també rebia cartes de tant en tant, que també em felicitaven pel meu aniversari, que també tenia un carnet. 

Amb una mica de pena, he pensat que és el que toca quan et fas gran, deixar les coses de nens per ells. Però es clar... de vegades, la nostalgia et torna una mica egoísta, i penses que tu també vols una carta acolorida amb el teu nom al destinatari, que no importa l'edat que tinguis, i que només et quedin dos anys per ser major d'edat. Tu vols tornar a cridar que ets Súper, a mirar la tele totes les tardes i sentir que tu ets part d'allò, a comprar els CDs i cantar-ne les cançons, a esperar amb emoció la Festa dels Súpers, a participar al Superquè. Perquè ja se sap: quan ets Súper, ho ets per sempre.

D'altra banda, ara he buscat al Google a veure què sortia, i m'ha entristit una mica veure que amb prous feines hi surten coses relacionades amb l'antic Club Super 3. Sí, sí, el d'en Tomàtic, en Petrix i la Ruinosa, i tota la resta. El que tenia encant de veritat, i que per molt que ho intentin, mai podran superar. 

Potser, els que hagin crescut amb el nou Club Super 3, d'aquí uns anys, quan tot hagi tornat a canviar, pensaran el mateix del seu Club Super 3, que és el millor. I és que crec que, si ens agrada tant, no és perquè el programa fós bo o dolent, sino perquè és un record important de la nostra infància, d'uns temps que recordem que eren més feliços.

Prefereixo el logotip antic que no pas el nou, naturalment xP

Podria dir moltíssimes coses del Club Súper 3, començar a parlar de cada personatge, de les anècdotes que m'ha fet viure, dels records que en tinc. Però allargaria massa l'entrada (que últimament, sembla que no sàpiga escriure més que totxos), i, a part, hauria d'anar a estudiar piano, que aquesta tarda tinc classe.

Have a nice day!

Bon viatge, nois.

Fitxa del personatge

1-Nom i cognoms

Marina Giné (però es fa anomenar pel nom del seu germà: Ton Giné)

2-Edat

17 anys

3-Lloc i data de naixement

3 de juliol del 1994 a St Feliu Sasserra (comarca del Bages)

4-Aspecte físic

Porta sempre un barret, en té de molts tipus, i els tria segons el seu estat d’ànim. Sense un barret al cap no se sent segura.

Vesteix sempre amb un jersei gros i vell. Té els braços i l’esquena cremats, així que sempre va amb màniga llarga i tapada.

Porta unes sabates de goma (tipu xinetes)

Porta els cabells recollits dins el barret, de manera que sembli que els té curts.

5-Caràcter

Es comporta com un nen de 10 anys.

Amable, li agrada portar-se bé amb tothom.

Té tendència a imitar l’actitud de les persones del seu voltant.

És inquieta, sempre està fent alguna manualitat.

6-Com parla

Parla de manera infantil. Acostuma a seguir força bé les converses, tot i que a vegades pot sortir amb preguntes o comentaris extranys o incoherents a l’entendre dels altres (però que per ella tenen molta lògica).

7-Llenguatge corporal

Li agrada seure al terra, i quan seu a una cadira ho fa amb posicions poc usuals.

És molt nerviosa, així que sempre mou les cames.

Sempre té alguna cosa a les mans.

8-Historial

Transtorn psicològic: està convençuda que ella és el seu germà bessó mort en un incendi, en Ton.

9-Motivacions

Va quedar orfe i va perdre el seu germà bessó en un incendi als 8 anys. En comptes d’anar a parar a un orfenat, va anar a viure a Manresa amb un vagabund també una mica trastocat, que la va cuidar i educar. Això va fer que ella creixés amb una moral i una manera de veure i entendre les coses diferent a la resta de persones.

No sap ben bé distingir entre els límits de les coses (tampoc està segura que hi hagi realment uns límits), no té consciència del rídicul o l’educació, i veu i entèn el món d’una manera que la resta no pot comprendre. Tot i això, és molt empàtica, i s’entera de les coses molt més del que la gent es pensa.

Viu al manicomi des dels 14 anys, i ha après a conviure amb la resta de boges i a evitar posar-se en problemes i passar desaparcebuda a l’equip de direcció. Sap que el que fa l’equip del centre no està bé, i que les boges no s’ho mereixen. Creu que no està boja, i que les altres tampoc. Està convençuda que algun dia la resta del món se n’adonarà i podran sortir d’allà.

++++

Bé, segueixo encara amb el tema de teatre, i de la boja dels barrets. Això d'aquí dalt és la fitxa del personatge, que l'Enric ens va encarregar que omplissim per anar-los definint. La veritat és que estic força entusiasmada amb ella, i tinc ganes de jugar amb el personatge. Encara estic dubtant si fer que realment estigui convençuda de ser el seu germà, o que en realitat sigui una mentida que ha utilitzat des de sempre per així evitar a enfrontar-se a la mort del seu germà i al dolor que això li comporta. Però bé, acabem de començar, encara tinc temps per pensar-hi i donar-hi voltes.

La veritat és que tot plegat em fa ilusió, feia molt que no tenia cap projecte definit entre mans. I, encara que això forma part d'un projecte encara més gros, tinc ganes de fer moltes coses. Ara m'ha agafat la tonteria de que vull dibuixar les boges... A veure quan em dura, i si ho aconsegueixo. Crec que seria divertit, i espero que a les meves companyes de teatre els agradi la idea de tenir els seus personatges en paper. De moment, em dedicaré a pensar com fer la Marina, que és la única que domino ara mateix. 

Fum i foc

Les flames l'envoltaven per tot. Mirés on mirés, no podia distingir res més que el daurat i vermell del foc. El fum li enterbolia els sentits, amb prous feines podia respirar, i sentia que les cames no tenien la força necessària per aixecar-la del terra i sortir corrents entre les flames. I entre aquell caos, al mig d'aquella presó de foc i fum, hi era ell, estirat al terra, amb les mans fredes i el cos inert. Els ulls que abans havien estat plens de vida i de bondat, ara no eren més que dues caniques vidrioses que l'observaven sense cap rastre de vida. Havia marxat. No s'ho podia creure. 

Sabia que les llàgrimes no eren cosa del fum. No podia ser veritat, allò no podia estar passant. Aquell que romania estès a terra, aixafat sota una gran biga de fusta, no podia ser el seu germà. Ell no la podia haver abandonat. Sense el seu bessó, se sentia buida i perduda. Junts, eren un tot, però ella sola no era res, absolutament res. Ella, sense ell, no era. No podia ser cert que ell ja no fós allà. Simplement era una cosa impensable. El cap li rodava, i sentia que per dins se li removia tot. Tenia ganes de vomitar, de xisclar, de bramar i abraçar ben fort al seu germà i tornar-lo a la vida. 

No podia haver mort. Estimava massa la vida! Era massa bondadós, massa feliç, massa honrat, massa amable. Ell no es mereixia abandonar aquell món tan aviat. Només tenia vuit anys! No podia permetre que el seu germà desaparegués així com així, ella no es podia quedar sola. Sabia, sentia dins el seu cor, que ell no l'havia abandonat. Eren bessons, no es podien separar.

A poc a poc es va apropar al cos fred del nen, i el va abraçar. Les flames afamades del foc que ja feia estona que rossegaven el seu germà van començar a pujar pels seus braços, però ella entenia aquell dolor com l'ànima del seu germà entrant dins el seu cos. Això faria, ella li donaria el seu cos perquè ell pogués seguir vivint al seu costat. Per sempre junts.

L'últim que va veure abans que el dolor i el fum la deixessin inconscient va ser una figura poderosa i imponent sortir del foc i cridar alguna cosa que ja no va aconseguir desxifrar. Després, l'únic que va quedar va ser la foscor.

++++

Doncs bé, aquí deixo un petit escrit sobre la... la... encara no he decidit el seu nom xP De moment l'anomenaré la boja dels barrets, ja que resulta que una de les seves... "característiques" és que mai va enlloc sense barret (en té moltíssims, de tot tipus i colors). Parlo del meu personatge pel taller de teatre, vaja. A partir d'aquest incendi i de la mort del seu germà, comença la seva bogeria. Tot i això, ella està més sencera del que sembla, i s'entera de les coses més del que la gent es pensa... En realitat, l'únic que li passa és que està convençuda que ella és el seu germà. Gairebé res, vaja. xD

Últimament dono forces voltes sobre el seu passat, intento conéixer-la (o conéixe'l?) millor, entendre la seva manera de pensar. Tot plegat és complicat, perquè això d'haver de posar-se a la pell d'una boja no és fàcil... però és tot un repte!

Ara que ho penso, crec que mai havia posat res relacionat amb les classes de teatre al bloc. Però em sembla que aquesta no serà l'última entrada que faré sobre el tema, perquè el taller d'aquest any, promet. I si el taller em falla, em queda la boja dels barrets, que també promet donar-me guerra per un temps.

La Costa del silencio i altres

No em pregunteu per què penjo ara aquesta cançó, que no ho sé ni jo. Simplement, avui m'he llevat, i he recordat Mago de Oz, i he començat a buscar a l'Spotify... I ha estat com tornar un any enrere, quan escoltava els vídeos al Youtube, buscant d'un en un. M'he sorprès a mi mateixa al descobrir que encara em sé alguna de les lletres! No sé quan els vaig deixar de banda, als pobres, però el cert és que ho vaig fer. Així que avui m'he dedicat a tornar-los a escoltar, amb les seves melodies enganxoses i els crits del cantant. I m'he adonat que em segueixen agradant tant com abans. Podria posar moltes cançons seves, però seria saturar l'entrada de vídeos, i tampoc es tracta d'això... Així doncs, he triat la Costa del silencio, que em sembla una cançó preciosa i plena de força. Recordo que la vaig descobrir gràcies als nois del grup, que me la van passar, i a partir d'aquí, tota la resta. Com la de Hoy toca ser feliz, que és una dosi de postivisme directa a la vena. O La rosa de los vientos, una cançó preciosa. També he redescobert La voz dormida, que vaig tocar amb la flauta a l'orquestra de l'institut, i que tant m'agradava. I bé, Somewhere over the rainbow, que és una cançó que em toca la fibra la toqui qui la toqui i sigui la versió que sigui. 

Potser sembla una entrada estúpida, però necessitava recollir aquestes cançons totes juntes a algun lloc, i per alguna cosa el bloc és meu... xD