Text sense raó nº1

Tanca els ulls i respira l’aire fresc del matí. S’aixeca lentament. Alça el cap i mira el sol. Llueix, poderós, indestructible, etern. Llueix sense fer cas de la por i la pena que hi ha sota seu. Llueix alleujant, inconscientment, les penes dels que són a terra, omplint-los d’esperança. Després de pensar això, es gira i es decideix a tornar al poble. No sap què l’espera, però no li importa. Sap que ella l’està esperant.

Aquest és un petit fragment d'un text que vaig fer ara ja fa temps sobre la protagonista d'una història meva. I encara avui, em segueix encantant aquest retall dels seus pensaments.

Sempre he trobat que les situacions quotidianes i inèdites, moments que són innecessaris per la història, són les que ens fan entendre i comprendre realment els personatges. Perquè ells també van al lavabo! xD

Per què ho poso?

Perquè em ve de gust.

No tinc forces suficients per posar-me a filosofar sobre la vida o semblant. Però necessito (aquella necessitat incoherent i extranya, que no saps a què c*ny ve) actualitzar el blog. Ara ja estic més tranquil·la...

PD: Mola el títol, eh? xDDD

PD2: La imatge l'he tret d'aquí, buscant pel Google. =P