Nathan & Angee

La rialla va sonar a les seves orelles com música celestial. Clara i sincera.
En Nathan se la va mirar amb els ulls plens de tendresa. La seva cabellera, una bona mata de rínxols negres com la nit i brillants com el dia, flotava fregant lleugerament les espatlles primes. Seia tranquil·la, amb els peus dins l'aigua clara del rierol. Se la veia relaxada allà asseguda, parlant de coses simples i estúpides. Els seus preciosos ulls, tan nets com l'aigua de la clariana, ho observaven tot, amb ànsies de no perdre's res. Va girar el cap i el va mirar.
- Què passa? Tinc alguna cosa a la cara? - va dir divertida. Cada moviment, cada gest que feia, era fresc i tendre. No hi havia res en ella dolent. Era terriblement bonica.
- Ehh... no! No. Estava distret... - en Nathan es preguntava què feia ell amb aquell àngel caigut del cel. Ell, amb els seus cabells de palla, les mans pelades i tan esprimatxat, no hi feia res, allà. No es creia mereixedor de la seva amistat.
- Escolta, què et sembla si avui anem a collir móres? Tinc ganes de menjar-ne! - va dir ella, mirant amb un somriure el bosc.
- No has de tornar al temple? - el sol ja feia estona que havia passat el zenit.
- Sempre li puc dir a la Dàlia que m'he trobat algun animal ferit - va fer un somriure trapella - No hi vols anar? - en Nathan va sospirar davant aquella proposta. Per ell, cada moment que passaven junts era la glòria. I més des que ella havia entrat a formar part de les pupil·les de la sacerdotessa del poble.
- Angee... No vull que tinguis problemes. Prefereixo poder-te tornar a veure demà... Si no et veig cada dia, crec que em moriré. Et molesta que ens despedim ara, avui? - estava una mica espantat per la reacció de la noia. Va girar el cap. L'Angee el mirava amb els ulls molt oberts, intensos, molt a prop d'ell.
- Com t'ho fas per ser tan maco? - va dir amb un xiuxiueug.
- ... No ho sé - va sentir com tot ell enrogia, des dels peus fins les orelles. Va abaixar la vista, avergonyit. I va sentir la dolçor a la seva galta, un esclat d'amor sobre la seva pell. Els llavis dolços de l'Angee es van separar d'ell.
- T'estimo molt, Nathan - i va somriure.
I van tornar agafats de la mà i rient cap al poble.

***********

Sent la rialla, aquest cop amagada. Riu per ella mateixa, dins el món de la revista que llegeix.
I en Nathan la mira amb els ulls plens de tendresa. La cabellera ja no és curta, ara són un bon grapat de rínxols recollits sobre la seva falda que gairebé arriben al terra. Però segueixen sent negres com la nit i brillants com el dia. Esta relaxada, asseguda a la tumbona, al seu costat. Els seus ulls amagen segles i segles de patiment, de por i desesperació. Però ara, ella és feliç. I els ulls tornen a brillar després de tant temps apagats. Gira el cap i el mira.
- Què passa? Tinc alguna cosa a la cara? - diu, divertida. Ja no és la petita noieta d'aleshores. Ara és una dona, una dona amb molts, potser masses, anys d'experiència. Però, tot i el pas del temps i el dolor sofrits, encara és terriblement bonica.
- Ehh... no! No. Estava distret... - en Nathan recorda aquesta situació. Tot i el temps que ha passat, ho recorda. Sacseja el cap i somriu per ell mateix. No tornarà a ser un covard - Angee... - ella, sorpresa, deixa de banda la revista i el mira, interrogativa - No estava distret. Pensava que ets molt bonica. Ara i sempre - desvia la mirada, una mica espantat per la reacció de la dona. Gira el cap. L'Angee el mira amb els ulls molt oberts, intensos, molt a prop d'ell.
- ... Com t'ho fas per ser tan maco? - diu amb un xiuxiueig. I aquest cop ell no respón amb un No ho sé... ni es posa vermell. Aquest cop la mira als ulls i diu suaument:
- Estimar-te. Estimar-te per damunt de tot, Angee. - i els ulls d'ella es neguen de llàgrimes.
- T'estimo molt, Nathan - i somriu.





PD: Bé, aquí teniu un altre text, d'aquests que, possiblement, no sortirien al llibre. Però que a mi m'encanten i són d'alló més divertits d'escriure. Per mi, són textos frescos, que fan que no em cansi mai d'escriure. Espero que us agradi!