+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dijous, 1 de juliol de 2010

Aquí està. Una altra vegada. El rebombori a la panxa, el pessigolleig recorrent les venes, aquesta sensació d'estar un metre per damunt de la realitat, la dolça sensació de que tot és millor, que cada dia brilla el sol.
El meu vell conegut, l'amor. Ara no hi ha lloc al meu cor, si us plau, gira cua i vés-te'n per on has vingut.
Déu, si existeixes, aquesta vegada no deixis que m'enamori.

5 comentaris:

  1. oh... què et passa ara?
    Altre cop? No pot ser...
    Aquest sentiment és tant perillós com agradable.
    Encara que no ho sembli, si no existís, no ens sentiriem vius oi? Seriem com tots els altres animals de la terra. Però per sort, crec que és això l'única cosa que ens diferència d'ells.

    Cosell, no et desfagis d'aquest sentiment mai. Encara que faci mal, deixa'l dintre teu. Et sentiràs tant viva com mai ho havies sentit. Encara que no m'agradi, és l'únic sentiment pur que puc conèixer del tot, de moment.

    No et rendeixis...

    ResponElimina
  2. mercy tia.
    Per cert, continauras actualitzant no? jaja's

    ResponElimina
  3. per cert, com has fet això per que es sorti el link del altre blog amb un logo???? que ho estic buscant per fero i no em surt... jaja's

    ResponElimina
  4. pero el que vull dir es com te las posat...??? Que no sé com es fa i m'agrada la idea... jaja's

    ResponElimina
  5. :OOOOO madre mia contigo julia xDDD
    que dios nos pille confesados!



    en el fondo te quiero (aun que seas rarraa) :D

    ResponElimina