+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dissabte, 1 de maig de 2010

Grip

S’està repenjada a la finestra. A fora, al carrer, la llum del sol de mig matí es filtra per les fulles dels arbres, creant misteriosos dibuixos a la carretera. Passa un cotxe pel carrer tranquil, un gat s’amaga sota els contenidors. Ella s’abriga una mica més amb la manta, té fred. La veïna del davant surt per recollir el diari, porta el batí i sabatilles peludes roses. A la Nic li agafen ganes de riure. Com pot anar una dona de la seva edat amb aquelles pintes? Però una punxada al cap la fa desistir de la idea de deixar anar una riallada. Amb silenci observa l’habitació, els seus ulls es passegen per les parets taronges plenes de fotos i pósters, per l’escriptori ple de fulls i dibuixos, per la roba del terra, per la mini-cadena. Té ganes d’escoltar música, però si ho fa augmentarà el mal de cap. Torna a mirar al carrer, quin bon dia que fa! Però si surt a fora empitjorarà...

De cop se sent tan dèbil... No es veu capaç de res, s’enfonsa al llit i comença a plorar.

- Veronica, t’han vingut a veure – el seu pare treu el cap per la porta. Ella, mig adormida, s’incorpora i s’asseu al llit.

Per la porta entra la Martha, pura energia.

- Nic! Com estàs? Millor? A l’escola se’t troba a faltar! Cada dia sento que em falta alguna cosa quan vaig cap a l’insti – s’asseu al llit i li fa un petó a la galta a la seva amiga. A l’orella li susurra – A que no saps qui ha vingut? – i amb un somriure s’aixeca per observar els dibuixos de damunt l’escriptori.

- Bona tarda noia malalta! – i la Nic sent com el cor se li dispara, el bon dia de fora esclata dins la seva habitació, l’aire fresc de la tarda la remou per dins i sent el vermell de les amapoles del seu jardí escampar-se per la seva cara – Com va aquesta grip? – grip? Quina grip? La Nic ja no s’enrecorda de cap malaltia, ara es veu capaç de donar deu voltes a l’illa de cases i seguir sencera.

Des de quan és així? Porta tot el dia amb ganes de morir-se, farta del nas tapat, el malestar a la panxa i el mal de cap. I ara que ell és aquí, la vida sembla tan meravellosa...

La Nica se sent estúpida. Porten tota la vida junts, i ara, catorze anys més tard, s’adona que n’està penjada. I se sent ridícula quan està davant seu, però no vol pas que marxi. De cop i volta s’adona que va amb pijama i que no s’ha pentinat. Maleït sigui!

- Un moment, vaig al lavabo... – s’intenta aixecar, però està massa afeblida per la febre.

- Tranquil·la Nic, amb nosaltres no has de quedar bé. A mi no em fa res veure’t en pijama! Així després em podré riure de tu! – i li dóna un copet al front. Els tres amics riuen.

- Ei, parelleta! – la Martha es gira cap a ells – Per què no sortim a berenar? Tinc gana! – i es disposa a agafar la seva bossa.

- Però jo no sé si puc sortir... – la Nic no està segura de poder aguantar-se dreta.

- Jo t’ajudaré, tranquil·la – diu ell. I, sense cap mena d’esforç, l’aixeca del llit i se la carrega en braços – on vols que et deixi?

"Enlloc, amb estar entre els teus braços en tinc prou. No em deixis caure i seré feliç. Queda’t amb mi més temps..."

La Nic abaixa el cap, vermella.

- Al terra. Em pots deixar al terra... Jo no vindré, nois, no em trobo bé. Ho sento... – Estúpida!

La Martha i ell es miren.

- Doncs ens quedem nosaltres aquí. Segur que al teu pare no li farà res que us saquegem la nevera – i ell li passa un braç per les espatlles. La Nic sent que es desfà per dins – Baixem?

- Baixem.


++++++++++++


Us presento la Veronica, la protagonista d'una història meva, que no sé si arribaré a fer, però és igual... xP De moment he escrit aquest retall del seu passat (a la història té 16 anys i aquí en té 14) i de com a poc a poc va anar descobrint els sentiments que tenia amagats... Bé, us deixo que tinc una mica de pressa... =S

Petons!


7 comentaris:

  1. Oww Que tendre! Que monos!!!!
    Si no te importa yo te hablo en
    Castellano que me entiendo mejor con
    migo misma x9

    M'agrada molt!

    ResponElimina
  2. jaja's (risa kira)
    sentiments i mes sentiments... tia tu ets com un nuvol de sucre, massa dolça per mi...
    Doncs saps, jo ara vaig a continuar la meva super història a veure si l'acabo d'una vegada. La cosa esta que arde... ja ho veuràs... encara que m'ho hauré de llegit tot un altre cop perquè no m'en recordo del que he escrit... jaja's

    ResponElimina
  3. lijuuuuuuuuuuuuuu!
    buscaba tu blog por todos los lados y no lo encontraba.
    Me encanta el texto, haz la historia porfa! Mencantara leerla ;)

    Un beso!



    DCía.

    ResponElimina
  4. jaja's, doncs aquest que va dir lo del destí soc jo... bé, el personatge, però jo eee.. jaja's

    Vinga tia no se per que et cumento, pero es que tenia ganes de posarte alguna cosa... una parida XD

    Enga wapa

    ResponElimina
  5. veus? Ara ja tens mes people que et cumenta... jaja's

    A mi encara continues sent tu la unica...jo ja intento que la gent sen faci, pero res...VV'

    ResponElimina
  6. ah!!!!! tia mestic tornat boja...
    Comes fa per posar musica al music play aquest... no en tinc ni idea... i me torat boja! intenta-nu

    ResponElimina
  7. Ooooh! *____*
    Quants comentaris... que divertit! xD

    M'encanta que cada cop siguem més per aquí... =P

    ResponElimina