+ Saps què penso els dies grisos? Que darrere els núvols foscos hi ha el cel blau d'un dia clar d'estiu.

dimecres, 12 de maig de 2010

Cant

Més que un concert. Més que tenir al teu davant centenars de fans saltant i cantant amb tu com si els anés la vida. Més que l'escalfor dels focus. Més que el ritme de la música que et porta. Més que l'emoció del moment. Més que l'adrenalina, més que la passió, més que l'eufòria.

M'agrada cantar.
M'apassiona.
No puc imaginar-me la meva vida si la meva veu no canta.

No és que sigui la meva vida, no és que tot giri al voltant del cant. És, simplement, que és una part tan arrelada a mi i al meu dia a dia, que és imprescindible. Necessito cantar.

Sempre he cantat a la dutxa (com tothom, suposo xD), rentant els plats, parant la taula, cuinant (la cuina sembla ser un dels millors escenaris, no? xD), posant la rentadora, estenent-la, pentinant-me, assecant-me els cabells, vestint-me, cada cop que passo pel passadís, pujant per l'ascensor... Vaja, que sempre que sóc a casa, canto. Sempre he cantat i n'he gaudit, en la meva cómoda intimitat, o prop de la familia. Com a molt havia cantat a l'hora de música a l'escola.
Després vaig entrar a la Coral (no és el seu nom, però per mi sempre serà la Coral) i al cap d'un parell d'anys vaig fer de bulto a una òpera. Amb la Coral he passat moments increïbles, i hem fet coses molt maques... però res amb el que va venir després.

Ara fa un any, un grapat de nois esbojarrats, fanàtics de la música i amb les idees esvalotades em van ensenyar el significat de compartir la música. Ja no enmig d'una grapat de noies com jo, totes cantant el mateix com si fossim robots. Sinó parlant entre nosaltres, compartint, establint un vincle únic.
I van arribar els concerts i la seva màgia. La fantasia que vius quan ets dalt l'escenari.

Vaig pensar que els concerts són possiblement la màxima expressió del cant a la que arribaria mai. L'últim esglaó d'una llarga escala. No sé com explicar-ho... pensava que un concert era el que més et podia realitzar pel que fa el cant. El que més m'ompliria.

Però ha resultat no ser així.

Avui, rentant els plats, he recordat les poques vegades que he cantat davant d'una persona. No em refereixo a un concert, un recital, cantar davant d'un grup una cosa que t'has preparat, fer el burro amb les amigues o cantar un tros per ensenyar quina canço és.
Em refereixo a mirar a algú als ulls i cantar per ell. Només per ell.

Regalar la teva veu. Sense recarregar res, sense buscar un moment únic, sense voler res magnífic. Simplement, cantar-li a aquesta persona. Perquè ella et vol sentir, i tu vols donar-li la teva veu.
Notar com els seus ulls et travessen l'ànima a cavall de les notes, com el seu cos s'estremeix amb la teva veu. Veure la fascinació i la gratitud sincera d'aquell que rep un regal valuós.
Cantar a aquella persona sense preparació, regalar-te en la senzillesa d'una moment quotidià, natural. El lligam que crees entre aquella persona i tu. Tot desapareix. Només queden els seus ulls, que ja només miren els teus. Tu i l'altre. I la teva veu.
El món desapareix, el sol s'apaga, el mar s'asseca, la terra es trenca. Però tu encara tens els paradís al cor, alimentat per la mirada íntima, sincera i tendre del que t'escolta. T'escolta en silenci, per no perdre cap nota. Un silenci tendre i afectuós. Un silenci que t'uneix a l'altre. Com mai.

No oblidaré els ulls verds meravellats de la Rita clavats en mi, ni la fascinació sincera d'en Marc, seguida d'aquella frase: "Cantes molt bé! No ho sabia". Una frase sense enveja amagada, sense intent de quedar bé, una frase no premeditada. Una frase que li va sortir del cor. Una frase sincera.

Com tot ell. En Marc sempre ha estat sincer. Mai s'ha prohibit a ell mateix acostar-se a parlar-me, mai s'ha guardat cap frase per ell. Sempre m'ha tractat amb una sinceritat sorprenent. Una confiança que jo no coneixia. I menys en un noi.
Jo aleshores era estúpida, rídicula, indecisa... Ell era impulsiu, sincer, segur, orgullós. Potser perquè aleshores encara era un nen, que no coneix la vergonya dels adolescents, i jo ja entrava al món complicat i tímid de la pre-adolescència. Però em fascinava la seva sinceritat i comoditat per parlar amb mi.
Encara ara em fascina.

Vull que aquest estiu vingui a Can Nogueres. Potser ha canviat, potser, ara que ell també coneix la timidesa pròpia de l'edat, li costa més tractar-me igual que abans. Però ara sóc jo la que vull tractar-lo amb confiança, demostrar-li que ens fem grans i ens arriba la vergonya, però que tenim moltes coses a dir-nos i no ens les hem d'amagar.

Demostrar-li com valoro la seva sinceritat. Aquest cop, cantar-li una cançó sencera. Només a ell. Mirar-lo als ulls i perdre'm-hi. Que ell es perdi ens els meus, embolcallat amb la meva veu.

Començar una amistat sincera.

3 comentaris:

  1. És una amistat, o més que això, EH??? Pillina, jaja's que t'he pillat....
    Que pillada que estas jaja's. Tia totes coneixeu nois menys, jo, que jo només coneixo pringats i frikis, que són conceptes diferents. Vull dir, entre noi i pringats. No sé si mentens...

    I saps, pot ser que conegui a molts pringats i burros i coses d'aquestes "morboses" (no se que hi pinta aquí però bé), però el millor de conèixer a pringats, es que pots fer el que et roti amb ells, JuaJua's (risa Kira).

    P.D: Saps, a vegades em fas enveja... =) o <(guiño per si no ho veus)

    Vinga guapa cuidat i actulitza més sovint, que si no em trobaré una mica margi...

    ResponElimina
  2. És una amistat. I prou. xD
    És el cosí dels meus cosins, que cada estiu puja a la casa que tenen els meus avis a la muntanya i que, tot i que és bastant "xuleta", em cau molt bé. Li encanta Sopa de cabra, així que, com que estava cantant la de Camins, doncs mira... M'he enrecordat d'ell. ^___^

    I he pensat que m'agradaria tenir-hi més relació que no només una setmana a l'estiu. Seria genial tenir-lo d'AMIC.
    Perquè, per si no ho saps, és un any més petit que jo. I no em van més joves, ho sento. xD

    I no t'enganyis. Jo NO conec nois. ¬¬ Conec alienats mentals, adictes a la violència... xDDD Però nois, amb possibilitat de ser amic o nòvio (cosa gairebé impossible, veient com està la cosa... U__________U) em sembla que els puc contar amb els dits d'una mà.

    Petons!

    ResponElimina
  3. Jo Liju que guapo ualaaa
    sie escribes estas cosas me emocionas XD
    Alienats mentals adictes a la viòlencia?
    Jo todavia pondria algunas cosas mas
    (guiandome por dos ciertas personas de clase)
    Como machistas y de mente... mente en una unica
    cosa... si... dejemoslo así xD

    tequiero!

    ResponElimina