Cançons d'avui

Mira maco, la propera vegada que et vingui de gust tornar boig a algú, a mi deixa'm en pau, que jo mai he portat massa bé això d'enamorar-me.

++++

Sí, és una entrada rara, però és que aquestes tres cançons, avui, em toquen la fibra. Volia posar-ho a alguna banda, però no he pensat mai que el Facebook sigui el lloc idoni per cosetes així de personals (i és que per mi, aquestes tres cançons juntes signifiquen moltes coses i porten un missatge massa íntim). Suposo que entre les tres cançons i la frase es pot entendre fàcilment com estic. Crec que mai havia trobat una manera tan... musical de descriure-ho. 

Avui ha estat el segon dia d'institut. Sis hores de classe seguides, amb només mitja hora de descans al mig. Jo no aguantaré tot el curs així, ho veig.

Però tot i l'institut, tot i la pressió, tot i els maldecaps amorosos, tot i les complicacions... no puc evitar pensar que sóc feliç i sentir-me afortunada. No em pregunteu perquè, que tinc més raons per no ser-ho que al contrari. Però jo estic bé. Sóc així d'incongruent. 

Un dia

Un dia assolellat.
Un matí de platja.
Un "ho sento".
Una abraça gairebé eterna al mig del carrer.
Un trajecte amb Casas cap a Barcelona als seients del final del bus.
Una pizza.
Un grapat de rialles, d'anècdotes i de distraccions.
Un tren direcció Mataró passant arran de mar.
Una amiga. De les de veritat.
Una ciutat estimada.
Una película.
Una germana.
Un cotxe amb la radio sonant ben alt.

I els problemes ja se'n poden anar a fer punyetes, que la vida és massa curta com per gastar-la en coses tristes!

I need

Necesito que alguien me pregunte si estoy bien, para poder responder que no y romper a llorar. Necesito que alguien me pregunte como me va para poder responder "mal". Necesito que alguien se pare un momento a escucharme.

Necesito una mano que acaricie mi mejilla, un hombro donde llorar, un abrazo sincero, un beso en la frente. 

Necesito alguien que me escuche las horas que haga falta, que sienta mi pena y mi dolor. Alguien que me entienda, que me comprenda... y que me ayude. Alguien que me indique la salida de este laberinto. Alguien que me aconseje y me de ánimos para seguir adelante.

Alguien delante de quien sea capaz de mostrarme tal cual... sin todas esas capas ni sin intentar parecer fuerte. Quiero poder decir que estoy perdida, que me siento sola, que estoy hecha un lío, que hay palabras que todavía me duelen, que hay estupideces que me importan demasiado y que hay penas que no consigo olvidar.

Quiero llorar. Llorar y sacar todo lo que me escuece de dentro. Quiero contarlo todo, alejarme de este silencio que me rodea. 

Quiero repetir la misma frase, la misma historia, el mismo nombre... una y otra vez, hasta que se gasten y ya no puedan existir.

Quiero que ese alguien que me escuche me coja la mano, me la apriete con fuerza, me mire con infinita ternura, y me prometa que estaré bien. 

Porque aunque sean solo un par de palabras, no necesito más que eso. 

Un llibre i una llimona

He tornat a casa amb un llibre amb la coberta estripada i una llimona de mida descomunal. I amb la certesa de que tinc la millor iaia del món.

Perquè la meva iaia és una d'aquelles súper iaies que, quan ets petit i et trobes malament, et vénen a buscar a l'escola corrents i són allà cinc minuts després que les hagin avisat, tot i la ciàtica i el mal als genolls. 

La meva iaia és una iaia autèntica. 

De les que fan el paper de mare quan la de veritat treballa, de les que sempre porten a la bossa els teus caramels preferits, de les que cuinen molt i t'omplen el plat una vegada i una altra. De les que t'ensenyen a fer ganxet i tenen una capsa plena fins al capdamunt de llapis de colors perquè puguis pintar quan vas a casa seva. 

La meva iaia té una mascota, una tortuga que espantava a la meitat dels cosins, i encantava a la resta; un jardí ple de flors i plantes on de petits ens jugavem a perdre; un terrat on passavem les tardes; una casa desordenada, amb moltes habitacions plenes de petits tresors per descobrir; un arbre inmens on de petits ens enfilavem branques amunt, fins sentir-nos els reis del món, envoltats de fulles de magnòlia i flors blanques.

La meva iaia és molt guapa, i cap de les seves múltiples arrugues aconsegueix que m'ho deixi de semblar. La meva iaia té mal d'esquena, mal a les cames, té picors, mals de cap, s'està quedant sorda... Però ella surt cada dia al carrer i fa mil coses, perquè no sap estar-se quieta.

La meva iaia és d'aquelles que t'expliquen tota la seva vida deu mil vegades, però ho fa tant bé, que mai et canses d'escoltar anècdotes que et saps de memòria. 

La meva iaia sempre em critica que no porti arracades, o que no vagi més femenina. La meva iaia sempre em diu que faci els deures, i no es queda tranquila si no li dic que estic estudiant. A la meva iaia, un 9 li sembla poca nota. 

La meva iaia sempre troba alguna cosa sobre la que queixar-se en cada obra de teatre, espectacles de dansa o concert que m'ha vingut a veure. La meva iaia va esperitada pel món, i ens fa anar a tots de cap. La meva iaia no em deixa ajudar-la quan veig que s'ha d'esforçar massa. La meva iaia, sempre que ve a casa, vol que li toqui alguna peça amb el piano.

La meva iaia és tossuda com una mula, i pesada com cap altre. La meva iaia truca dues vegades seguides, perquè sempre s'oblida d'alguna cosa. La meva iaia sempre m'acaba fent xerrades d'una hora de qualsevol cosa, sembla que amb ella, les paraules facin córrer el temps més ràpid. 

La meva iaia sempre troba alguna cosa per criticar, algun rumor per xafardejar. La meva iaia es sap la vida de mig Mataró... i cada dia descobreix alguna cosa nova sobre la vida de la meitat que li falta. 

La meva iaia parla de la mort com qui parla del temps, perquè fa tants anys que és viva, que ha vist masses vegades com al seu voltant la gent marxava. La meva iaia és un testimoni de la Guerra Civil Espanyola, i de la dictadura de Franco. La meva iaia va tenir un pare campaner, i un padrí que ara és beat.

La meva iaia va tenir sis fills.

La meva iaia sempre truca a l'hora de sopar. És igual si sopem a les vuit del vespre, a les deu de la nit, o a les tres de la matinada. Quan ens asseiem a taula, sona el telèfon.

La meva iaia s'asseu al banc de la plaça a descansar perquè es cansa abans d'arribar a la fruiteria de la cantonada, i me la trobo els migdies tornant de l'institut. La meva iaia és la que em deixa la seva còpia de les claus de casa quan jo m'oblido les meves i a casa no hi ha ningú. 

La meva iaia és la que m'ha cuidat quan he estat malalta, estirada al seu sofà, tapada amb una manta i el termòmetre de vidre a la boca. La meva iaia és la que m'ha cantat cançons perquè m'adormís les nits en què estava inquieta. La meva iaia és la que m'ha explicat històries per distreure'm i així fer-me menjar el que no m'agradava. La meva iaia és la que m'ha portat a veure els Pastorets cada Nadal de la meva infància. La meva iaia és la que m'ha donat Sugus d'amagat dels pares cada cop que ens trobavem.

La meva iaia és la que m'ha ensenyat totes les cançons tradicionals, populars i folkclòriques que sé.

La meva iaia és tot un personatge, i jo quan la miro em sento orgullosa d'ella. És tradicional, és pesada, és tossuda, és un corcó, és inquieta... però és carinyosa, és humil, és sincera, és generosa, és treballadora, és la meva iaia. 

La meva iaia és tan genial, que es mereix que baixi tot un carrer corrent només per abraçar-la. La meva iaia és tan fantàstica, que mai he estat capaç d'enfadar-me amb ella quan diu coses que no toquen. 

A la meva iaia se li ilumina la cara quan em veu aparèixer a casa seva sense avisar. Perquè la meva iaia viu sola, des de ja fa masses anys. 

I a mi se m'eixampla el somriure quan me la trobo pel carrer, o quan l'aconsegueixo convèncer perquè vingui a dinar el diumenge a casa. Perquè la meva iaia és una xerrameca que mai para quieta i ens torna bojos a tots... però tot i així, a mi m'encanta.

La meva iaia és única. I no la canviaria per cap altra!

Tinc ganes de que arribin el bon temps i les vacances!

Porto dues setmanes repetint aquesta frase a tort i a dret. I és que amb el mal temps que ha fet aquests últims dies, a excepció d'un parell de dies assolellats, les ganes d'estiu no han fet més que augmentar. Per mi l'hivern, un cop passades les vacances de Nadal, ja dura massa. La primavera hauria de començar el 8 de gener!

Enyoro els dies llargs, els matins calurosos i mandrosos, les tardes calmades i reposades, les nits màgiques i vibrants. Necessito els dies lliures d'obligacions per fer tot el que em moro de ganes de fer. Tinc pendents un grapat d'excursions, de dies de sol per la costa catalana, de festes majors, de tardes envoltada de pintures, de matins a la platja amb els amics, de rialles, de nits estrellades i càlides, de concerts emocionants, de sortides amb bicicleta, de fotografies parisenques, d'estones amb aquells que estimo deixant que passin les hores lentes i caluroses del Juliol.

L'hivern em cansa, m'avorreix. Odio els dies foscos, que comencen a les 10 del matí i acaben a les 5 de la tarda. I les nits d'hivern no són ni la meitat d'emocionants que les d'estiu, i en canvi són més llargues. L'estiu és vida, i només pensar en totes les promeses que hi veig escrites, em vibra cada cèl·lula d'emoció. I com que sóc una impacient, m'emmurrio cada cop que miro per la finestra i veig uns núvols foscos i profunds en comptes d'un sol espatarrant i el cel blau.

De moment, intento recrear una mica la improvisació pròpia dels dies de vacances, en què no hi han horaris ni obligacions. I encara que la Setmana Blanca només és una setmana de festa, i que tinc l'agenda ben plena de feines de l'institut per la setmana que ve, aquesta tarda m'he permès treure les acuarel·les i posar-me a dibuixar el primer que se m'acudís. 

I aquí dalt teniu el resultat. No és excepcional, m'ho miro i li veig deu mil defectes. Però fa anys que no agafava les acuarel·les, i ho he notat a l'hora de pintar. A part de que, quan jo pintava, no utilitzava l'ordinador ni penjava aquestes coses per internet, així que no en tinc ni idea de com editar el que escanejo perquè quedi bé. Crec que hauré de buscar algun tutorial... I és que em fa ràbia que els colors hagin quedat tant diferents dels originals!

Però per alguna cosa es comença... i si em posés massa exigent, sé que mai ensenyaria res a ningú. Així que aquí deixo aquest petit dibuix estiuenc fet una tarda d'hivern.

Correu, bústies, records i clubs televisius

Avui, al tornar de l'institut, he agafat el correu de la bústia de fora, per repartir-lo entre les bústies dels veïns. Hi havia un grapat de cartes del Club Super 3 per als meus veïns més jovenets, doncs sembla que és temporada de que els Súpers rebin notícies. I no he pogut evitar sentir una punxadeta al cor al recordar que jo vaig també vaig ser Súper, que també rebia cartes de tant en tant, que també em felicitaven pel meu aniversari, que també tenia un carnet. 

Amb una mica de pena, he pensat que és el que toca quan et fas gran, deixar les coses de nens per ells. Però es clar... de vegades, la nostalgia et torna una mica egoísta, i penses que tu també vols una carta acolorida amb el teu nom al destinatari, que no importa l'edat que tinguis, i que només et quedin dos anys per ser major d'edat. Tu vols tornar a cridar que ets Súper, a mirar la tele totes les tardes i sentir que tu ets part d'allò, a comprar els CDs i cantar-ne les cançons, a esperar amb emoció la Festa dels Súpers, a participar al Superquè. Perquè ja se sap: quan ets Súper, ho ets per sempre.

D'altra banda, ara he buscat al Google a veure què sortia, i m'ha entristit una mica veure que amb prous feines hi surten coses relacionades amb l'antic Club Super 3. Sí, sí, el d'en Tomàtic, en Petrix i la Ruinosa, i tota la resta. El que tenia encant de veritat, i que per molt que ho intentin, mai podran superar. 

Potser, els que hagin crescut amb el nou Club Super 3, d'aquí uns anys, quan tot hagi tornat a canviar, pensaran el mateix del seu Club Super 3, que és el millor. I és que crec que, si ens agrada tant, no és perquè el programa fós bo o dolent, sino perquè és un record important de la nostra infància, d'uns temps que recordem que eren més feliços.

Prefereixo el logotip antic que no pas el nou, naturalment xP

Podria dir moltíssimes coses del Club Súper 3, començar a parlar de cada personatge, de les anècdotes que m'ha fet viure, dels records que en tinc. Però allargaria massa l'entrada (que últimament, sembla que no sàpiga escriure més que totxos), i, a part, hauria d'anar a estudiar piano, que aquesta tarda tinc classe.

Have a nice day!