L'ambient, l'emoció, el neguit, el fum, la calor empalagosa, l'olor dolça de l'alcohol, la música ressonant-me per dins... i els seus ulls.
Amb molt de gust m'hi hauria quedat, allà, enganxada a la seva mirada i sospirant a cada compàs.
M'hi hauria quedat tota la eternitat.
Perquè... ara què queda?
Res.
Només aquest malestar a la panxa que em recorda aquells ulls en els que em vaig perdre.
Tan de bo hagués pogut aturar el temps.
PD: Bé, em sembla que jo també tinc problemes sentimentals, com la Pau. xD Ai! les hormones...
+ Boja i irremediablement penjada. =$
tia, és en serio?
ResponEliminaQue fort, no?
pos ho sento noia per no haver donat senyals aquest cap de setmana però es que estava a la muntanya, esquiant amb la última neu de la temporada, que ve m'ho he passat. però espera't perque ara actualitzaré i ficaré noves, ja ho veuràs. Doncs res noia, sisi l'amor es impossible... VV'
A vegades penso que millor no enamorar-se per no patir, per no ser vulneralbe i no patir per aquella persona que portes a dins, qui portés a la mirada a qualsevol lloc, que veus a qualsevol cantonada i sobre tot al cel, a les estrelles i als nuvols.
Ara mateix estic molt cansada i necessito recuperar energia tot aquest diumenge, però això no significa que no actualitzi el blog eee... jaja's vinga wapa cuida't i menja't el coco amb altres coses que no sigui l'amor tia, que l'amor es la pitjor xuxe que et pots menjar: és massa dolça...